dimecres, 31 de desembre de 2003

OSTENDE, 31 DESEMBRE 1949

Benignament fina l'any, amb peresa.
Sota una boira, dels somnis despresa,
faig, a l'atzar, un semblant de camí,
alliberat de record i destí.

Relleus, colors, s'apaivaguen, més tímids.--
Un rastre angèlic, un vel matiner
fa fonedissa la petja dels límits
en cel i mar, en arbreda i carrer.

Tel irreal, imagina d'emprendre
algun consol per a humils decebuts;
gris com l'argent, més lleuger que la cendra,
manyagues fa les cruels certituds.

Ara, als vells arbres, desertes despulles,
mirant de lluny, no se sap si hi ha fulles;
darrera els vidres, de negres caients,
potser tornaren mirades absents.

Benignament fina l'any, amb peresa.
Sota una boira, dels somnis despresa,
faig, a l'atzar, un semblant de camí,
alliberat de record i destí.

Ah, si passades les ombres més denses,
trobés encara aquest vel matiner,
i, tot vagant, mig veiés les parences,
mai no temut d'ésser boira també!

                                    Josep Carner

dijous, 25 de desembre de 2003

BADANT DAVANT DE L'ANUNCIACIÓ DE FRA ANGELICO

"No sé parlar de vós,
sóc home, no pas verge,
m'aparto dels coloms
del cel i sento enveja.
P'rò el quadre parla amb mi:
si l'àngel em mirava
podria fer-me esclava
qui sap de quin destí..."

dimecres, 24 de desembre de 2003

LÒGICA INFANTIL

– Qui és més gran, pare, el sol o la lluna?
– El sol.
– No: la lluna.
– La lluna? Per què?
– Perquè surt a la nit.

dilluns, 22 de desembre de 2003

VENTE A IRAK, PEPE

Primer van ser el president Bush i el seu gall dindi de plàstic. Ahir José María Aznar, que es deu avorrir els diumenges de canvi de govern regional. Avui Aleksander Kwasniewski, president de Polònia (i els catalans ja no podem dir que no va per nosaltres)... Es veu que ara, per Festes, baixar fent esses per les pistes de Vaqueira al voltant de la monarquia ja no toca, i el que s'estila és anar-se'n unes hores a l'Irac amb helicòpter a estirar les cames, alegrar la tropa, somriure a la càmera i amenaçar l'infidel. Posats a que et vinguin a aixecar la moral, si jo fos soldat de la Coalició m'estimaria més les guerres d'abans, quan com a mínim t'enviaven el Bing Crosby o la Marta Sánchez. Ara toca posar cara d'Alfredo Landa i saludar marcialment per entre segurates que sembla que imitin actors de sèrie B uns senyors que sembla que imitin els seus guinyols repetint consignes arnades que sembla que els hagin llogat a la consigna del ball de carnestoltes d'una acadèmia de salvapàtries equivocada de segle.

DALLA, CONTE, DE GREGORI

Qui escolta cantants italians, ara, per aquí? S'ha arribat, sí, fins a Lucio Dalla (l'enorme Dalla, tan gran que ni la boca de la Belén no se l'acaba), però i enllà d'ell? Desembolico les Parole e canzoni del gran manitú, Paolo Conte, una joia doble (llibre i ví­deo) acabada d'estampar per Einaudi, i per celebrar-ho regiro els prestatges, em poso a l'aparell un disc vell de Francesco de Gregori i canto amb ell en la llengua de Conte i Dalla...

Cammino come un dissidente
Come un deragliato, come un disertore
Senza nemmeno un cappello
O un ombrello da aprire
Ho il cervello in manette
Dico cose già dette e vedo cose già viste
I simpatici mi stanno antipatici
I comici mi rendono triste
Mi fa paura il silenzio
Ma non sopporto il rumore...

dijous, 18 de desembre de 2003

ANATOMIA

Northrop Frye escriu a la "Introducció polèmica" d'Anatomia de la crítica: "El primer pas que s'ha de fer per tal d'elaborar una poètica autèntica és reconèixer la crítica insignificant i desfer-nos-en, i desfer-nos també de tota discussió sobre literatura que no sigui capaç de contribuir a la construcció d'una estructura sistemàtica de coneixement. Això inclou tot l'absurd sonor que tan sovint trobem a les generalitats crítiques, els comentaris reflexius, les arengues ideològiques i altres conseqüències de l'adopció d'un ampli punt de vista sobre un tòpic desorganitzat. Inclou també totes les llistes dels 'millors' poemes o novel·les o escriptors, tant si la seva virtut particular és l'exclusivitat com la inclusivitat. Inclou tots els judicis de valor accidentals, sentimentals i preconcebuts, i tota la xerrameca literària que determina l'alça i la baixa de la reputació dels poetes en una borsa imaginària." Avui, a Anatomia, volem mirar de fer un primer pas.

dimarts, 16 de desembre de 2003

MADONNA

Misteri de la contemplació: de quina manera mirar una imatge (una icona, un quadre en aquest cas), l'aturada llarga i tranquil·la dels ulls damunt d'un joc de formes i colors, genera un estat latent i expectant alhora, una escolta a l'espera d'anuncis que potser no arriben en forma explícita però sí com a diàleg, com a borbolleig d'enllaços, de referències, d'associacions no només visuals: salts de l'esperit que per comptes d'anar-se'n lluny torna a caure a dins nostre, al seu lloc. Però més ric, més pesant: prenyat i exaltat.

diumenge, 14 de desembre de 2003

COLORS LOCALS

En un extraordinari assaig sobre el fet que l'escriptor es troba entre els dos extrems del seu propi idiolecte, per una banda, i el conjunt de la parla global, total, per l'altra, amb una lucidesa que encara té més mèrit venint d'un anglès, Ted Hughes apunta que "Des del punt de vista de la lingua franca, el sistema de solidaritat i la mitologia de qualsevol subgrup tendeix a semblar parroquial, passat de moda, limitat i limitador, a ser consentit només (si arriba a ser-ho) en tant que color local." En canvi, mirant-ho des del punt de vista del subgrup, "la lingua franca sembla superficial, arbitrària, buida, degradada i degradant, fins i tot destructiva, quan no del tot buida de sentit."

Això que Hughes va escriure probablement pensant en el seu anglès individual, local, contraposat a tot l'anglès possible o a l'anglès estàndard, a mi se'm va girar com un mitjó en llegir-ho per primera vegada (ho recordo perfectament) i de cop va parlar-me amb una precisió notarial de la meva pròpia experiència amb el català i el castellà. I avui que veig als telenotícies (a tots els telenotícies, per molt que canviï de canal) la manifestació plena de banderes espanyoles i de polítics de gairebé tots els colors pels carrers de Donostia contra el pla Ibarretxe, de cop m'adono que en certs casos hi ha una tercera variant en què ni Hughes ni jo no havíem pensat: quan, vista des del punt de vista del subgrup, és la lingua franca la que sembla parroquial, passada de moda, limitada i limitadora, un pur color local (d'una localitat molt gran, això sí).

Ho veig i no sé si riure-me'n o tenir por, o les dues coses alhora. I com que cada cop em vaig sentint més i més negre per dins, poso al compacte ben forta la veu de Sarah Vaughan i el piano d'Oscar Peterson que enfilen amb tempo lent, gairebé resignat, "How long has this been going on?"...

divendres, 12 de desembre de 2003

BÀSQUET

I què li he fet jo al ferro de la cistella perquè m'escupi d'aquesta manera?

dijous, 11 de desembre de 2003

SETANTA-UN O UNA

Segons Comissions Obreres, la Generalitat (governada pel mateix partit que fins fa unes hores deia que sí amb posat seriós a les demandes d'ERC d'auditories a tots els departaments) ha publicat en el DOGC setanta-un nomenaments d'alts càrrecs des del 15 de setembre, per tal de consolidar (en vulgar: blindar) en categories superiors funcionaris de l'Administració pública catalana. Si han sortit al Diari Oficial no són pas cap secret: ningú no ens farà el favor de publicar la llista amb els noms i cognoms d'aquests setanta-un esforçats ciutadans funcionaris que fins al darrer dia no han parat de treballar contrarellotge a favor del país i no pas del partit ni d'ells mateixos (Artur Mas dixit)?

dimecres, 10 de desembre de 2003

REPESQUES

Si ahir recomanava la repesca d'un divertit paper de Josep M. Fonalleras, avui li toca el torn a un tret de gràcia d'Oriol Izquierdo. Potser també serveixen per a això, els blogs: per subratllar o destacar entre el devessall de parauleria impresa les peces que s'ho valen... Com aquest "Antes rota" d'avui, que enfila i articula diverses notícies d'aquests darrers dies sobre Catalunya i Espanya amb intel·ligència, intenció i contundència. No us el perdeu. De vegades, els millors articulistes d'un diari no són els que hi tenen foto, secció diària o sèries inacabables.

dilluns, 8 de desembre de 2003

MATAR PER UNA COMA


Mentre duri l'enllaç a La Vanguardia, us recomano que no us perdeu l'article del meu admirat Josep M. Fonalleras parlant del darrer best-seller en anglès: un llibre sobre puntuació, sobre comes i punts i punts i comes! Sóc dels que pensen que el món batega en els detalls, i pertanyo a la petita confraria que disfruta posant i traient comes, un dels patrons majors de la qual és a casa nostra sant Josep M. Pujol, però s'ha d'admetre que la coma (com les intencions, i tantes altres coses de matís) fa de mal explicar: jo recordo, a classe, haver omplert la pissarra amb llistes i llistes d'usos diversos, però la gent s'encaparra a demanar-te fórmules ràpides, unívoques i inapel·lables (que, no cal dir-ho, no existeixen), i a veure en allò que no és automàtic una pega, per comptes d'un instrument. Tothom riu, això sí, amb els exemples d'ambigüitats flagrants, però després... Al llibre de què parla en Fonalleras (Eats, shoots & leaves), un ós panda angloparlant es carrega un cambrer per una coma mal posada. A Catalunya, en canvi, encara no estem segurs si la famosa sentència de Torras i Bages relacionant el futur del país amb el cristianisme s'escriu amb coma o sense, i dormim molt tranquils. Molt, tranquils.

dijous, 4 de desembre de 2003

HUMIL CONTRAPROGRAMA

El castell de Plegamans contra el castell de Púbol: la millor idea per contraprogramar la previsible merengada de l'Any Dalí arriba des de Palau, però en aquest cas no el de la plaça Sant Jaume sinó el Palau-solità: 2004 serà també (malgrat els seus tres-cents seixanta-sis dies) Any Patufet. Pas mal: Patim, patam, patum contra el Gran Masturbador (i no estic parlant de política)...

dimarts, 2 de desembre de 2003

DIR LES COSES CLARES

El VilaWeb d'avui transcriu la impressionant frase amb què Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa dels Estats Units, acaba d'endur-se'n el premi Foot in Mouth de l'any: "Reports that say that something hasn't happened are always interesting to me, because as we know, there are known knowns; there are things we know we know. We also know there are known unknowns; that is to say we know there are some things we do not know. But there are also unknown unknowns - the ones we don't know we don't know"... Estaria bé que Sam Abrams i Miquel de Palol en prenguessin nota per als articles d'opinió consecutius a l'Avui que ja deuen tenir esbossats enaltint el llibre inèdit de l'extraordinari traductor de l'hebreu que s'endurà el premi Carles Riba de poesia d'aquí a uns quants dies...

AVUI, SARSANEDAS



LA CENDRA I EL TREPIG

Un redol de silenci i, tot al voltant,
els embornals que s'empassen
el temps malmès, engrunat entre els dits.
Tanco els ulls. El que veig és cendra.
Tanta cendra que s'encastella i rossola
i s'obstina en una cega llei
d'esborrar, esborrar i esborrar-se.
El que és jo,
tanco els ulls i maldo per escoltar,
i finalment l'escolto,
un trepig gratuït. Una promesa?


 Jordi Sarsanedas, Com una tornada, sí (Proa, 2003)

dissabte, 29 de novembre de 2003

GORIL·LES, BASCOS I EXCEPCIONALITAT

Ara que els resultats del 16 de novembre els han deixat sense micròfons al davant (la veritat és que no sé de què es queixa tanta gent: jo trobo el panorama molt més entretingut i bastant més prometedor que el matrimoni secret CiU-PP dels darrers vuit anys), per sortir de la inanició mediàtica els estrategs del Partit Popular de Catalunya s'afanyen a buscar maneres que la premsa faci una mica de cas a les seves sigles. Primer va ser Josep Piqué, que als deu dies mal comptats d'haver estat escollit diputat al Parlament ja ha abjurat dels seus ferms compromisos i anuncia que al març se'n torna a Madrid, renunciant, doncs, a l'escó del parc de la Ciutadella. I abans d'ahir, com que es veu que això de la Ciutadella els excita, va ser Alberto Fernández Díaz qui es va afanyar a proposar que l'Ajuntament de Barcelona dediqui un carrer al Floquet de Neu. Però com que tot s'aprofita i els sobra matèria grisa, la seva proposta és doble: posar el nom de Nfumu Ngi a un carrer que ja en tingui un altre, amb la qual cosa enaltim una bèstia i deixem de retre homenatge a "un pensamiento sectario, xenófobo, racista, sexista y contrario a los derechos humanos". Deu n'hi do, l'enfilall d'adjectius. I jo, pobre de mi, que no sabia si tanta ignomí­nia junta volia dir que estava proposant que el nom del goril·la albí fos cisellat a les plaques de marbre per comptes del de l'Alcalde de Zalamea o els d'Alfons X el Savi, Alfons XII, els Almogàvers, l'Avió Plus Ultra, l'avinguda Borbó, el parc de Cervantes, la plaça Espanya, el negrer Güell, la carnisseria de Lepant, la de les Navas de Tolosa o l'actualíssim Pelai. Però no: Alberto Fernández Díaz parlava de Sabino Arana, és clar, a qui el govern d'Espanya no pot posar a la presó (com sí­ que faran amb Ibarretxe) amb efectes retroactius, i doncs com a mínim s'esforcen a espatllar-li una mica la posteritat.

Posats a fer propostes, jo m'afegeixo al festival: en clau d'homenatges, a mi m'agradaria que l'Ajuntament retolés amb el nom d'algú amb un pensament obert, acollidor, pietós, igualitarista i obsedit pels drets humans la gàbia dels goril·les del zoo. No, no s'equivoquin, no penso en la mare Teresa de Calcuta: la caseta de la nostra bèstia predilecta hauria de dir-se Can Aznar, ara que aquest altre exemplar únic al món és a punt de deixar-nos també una mica més sols. Vull creure que Fernández Díaz correrà a escampar la meva idea.

dijous, 27 de novembre de 2003

UNA NOTA O UNA ALTRA (EN UN ASSAIG)

La cultura (en el sentit més ampli: de la poesia a la cuina, de la música a les exposicions) és el regne del detall, l'exacerbació del matís. En les discussions entre amants del jazz o de l'òpera sobre versions diferents d'un mateix tema, en les divergències entre traductors literaris, en els dubtes entre dos vins per acompanyar un àpat nedem en una minúscula piscina artificial suspesa enmig de l'univers. La meva piscina, la de molts: gestos en el buit que parlen entre ells, no sabem fins quan ni per a quants, però que parlen. Tan relatius com una erupció volcànica, una espècie extingida o un eclipsi més o menys.

dimecres, 26 de novembre de 2003

INDULTEM, INDULTEM

Prémer dues o tres vegades el botó per votar en nom d'un parlamentari absent deu ser trampa. Fer presentar a un premi del jurat del qual formes part una novel·la que tens en galerades a l'editorial que dirigeixes deu ser trampa. Reunir-te amb els empresaris d'un país i amenaçar-los amb tot el que pots fer que passi després d'haver-hi perdut unes eleccions deu ser trampa. Traslladar a Madrid la seu social d'una empresa que fabrica a Valls sense raó aparent fa pudor de trampa. Ja et pots dir Carlos, Isidor, Mariano o senyor Kellogg's: el que has de fer és prendre exemple dels que en saben. George Bush, per exemple, que tot i estar perdent la partida a l'Iraq accepta amb resignació que els seus nois hi continuïn deixant la pell (més morena que la d'ell, tot s'ha de dir) i amb motiu del dia d'Acció de Gràcies, lluny del miserable trampejar d'altres, indulta ple de generositat no un sinó dos galls dindi: un tal Stripes i un tal Stars(Barres i Estrelles, noms habituals a les granges americanes que no tenen, doncs, res a veure amb el nacionalisme, com algú malèvolament podria suposar). Diu que l'emperador va oferir al poble d'indultar els de Guantánamo, però la gent va preferir els galls dindi, que fan de més bon escurar... Això sí que és savoir faire. I la resta, trista trampa provinciana.

diumenge, 23 de novembre de 2003

D'ORIGINALITAT

Endreçant papers, mirant d'abaixar aquestes piles i més piles que sembla que hagin de col·lapsar l'estudi, retrobo una interessant entrevista amb Francisco Brines, i en ella una afirmació envoltada amb un cercle de bolígraf: "Añadió [parlant de Vargas Llosa, que parlava d'Azorín, sobre qui Brines sosté que és un poeta] que su pensamiento no era original, pero es que la originalidad en el pensamiento del poeta no importa. A veces emocionar desde el tópico es un gran logro."

dimecres, 19 de novembre de 2003

DÈNEU

La meva àvia valenciana, del dinou en deia dèneu. Si ho busques al diccionari groc, com a molt hi surt denou, però no dènou, ni dèneu, ni desanou: per a això, cal teclejar http://dcvb.iecat.net/ i anar de passeig virtual a una de les joies de la Xarxa: el Diccionari català-valencià-balear de mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll, digitalitzat per gentilesa de l'IEC i l'Editorial Moll (i els governs d'Andorra, les Balears i Catalunya, més uns quants indis de l'Índia que es van passar dos anys picant-lo sencer). Avui que ens hem tornat pàries per als polítics valencians i ni a canvi de l'aigua de l'Ebre per regar els seus golfs no sabem fer-los seure a taula en nom de Ramon Llull, penso en la meva àvia, en els parents dedicats al calcer, en Vicent Andrés Estellés plorant en un recital a Barcelona, en Ovidi Montllor fent-me plorar recitant-lo, en Vicent Alonso que cada tres mesos repeteix el petit miracle de Caràcters, en les edicions d'Adrienne Rich, Zbigniew Herbert o Claes Andersson que Vicent Berenguer s'ha anat traient de la màniga i en la prosa asserenada d'Enric Sòria, potser el millor dietarista d'aquest país nostre trencat a trossos. Avui, dia dèneu, em convido al dialecte... Què som, altrament, tots plegats, enllà de variants d'un estàndard remot?

dimarts, 18 de novembre de 2003

VOLER PODER SABER CITAR

Paul Valéry explica en diversos passatges la seva cèlebre "nuit de Gênes", en què desvetllat al llit d'una habitació aliena, enmig d'una formidable tempesta, "tout mon sort se jouait dans ma tête. Je suis entre moi et moi". Desnortat per un amor impossible però també per la insatisfacció per l'obra escrita fins aleshores, passa la nit en blanc pensant, repensant-se. I ens explica: "Il s'agissait de décomposer toutes mes premières ideés ou idoles, et de rompre avec un moi qui ne savait pas pouvoir ce qu'il voulait, ni vouloir ce qu'il pouvait" (el subratllat és meu). Anys després, Ferrater escriuria la "Cançó del gosar poder", un suposat exercici sobre els verbs modals catalans que se sol citar sempre escapçat (el primer vers i prou, quan diu precisament "Gosa poder ser fort, i no t'aturis"), descontextualitzat i, sobretot, descarregat de la seva acidíssima ironia. Ara també.

dilluns, 17 de novembre de 2003

44343

Aquest va ser, ahir diumenge, el número amb premi al sorteig de l'ONCE. Si t'ho mires fredament, sembla difícil que cinc nombres s'ordenin d'aquesta manera. Segur que si hi hagués enquestes prèvies sobre la possible combinació guanyadora ningú no hauria apostat per tanta repetició amb promig per sota de cinc. Però diu que totes les combinacions, fins i tot les menys afavorides, tenen les mateixes possibilitats.

Ara busquen a veure qui ha tret la grossa i, mentre no apareix, tothom suma i resta a veure si com a mínim li tornen els diners. De fet, el sorteig dels cecs ens el vam inventar per aquí, a major glòria d'Espanya. Potser el resultat d'ahir és un avenç de la commemoració dels setanta anys d'aquell Sindicat de Cecs de Catalunya que Roc Boronat va posar en marxa un llunyà 1934...

dijous, 13 de novembre de 2003

ELECCIONS

Seamus Heaney escriu al final de "The Tollund Man":

Out there in Jutland
In the old man-killing parishes
I will feel lost,
Unhappy and at home.


Allà a Jutlàndia,
a les velles parròquies sacrificials,
em sentiré perdut,
infeliç i com a casa.

dilluns, 10 de novembre de 2003

HIPOTAXI, ÉS A DIR SUBORDINACIÓ

Els que sostenen aquesta doble tautologia segons la qual la bona frase literària ha de ser llarga i el bon crític literari és l'autor en persona (o, per delegació, algú del seu cercle d'amistats) no deuen saber francès, o no llegeixen revistes frívoles, o menystenen la Coco Chanel, que no essent escriptora va deixar escrit en un cop de puny sense subordinar l'epitafi de les polèmiques recents: "La mode c'est ce qui se démode".

dissabte, 8 de novembre de 2003

PINACOTEQUES

La pinacoteca nacional com a tresor i botí, com a marca inequívoca de capitalitat (forta) i de poder (suposadament sensible). La pinacoteca, doncs, com a acte de violència. És clar que això deu ser un avenç respecte dels arcs de triomf i de les desfilades amb indígenes lligats de mans... Al Museu del Prado, un entén l'obsessió de l'Estat, amb l'arribada de la democràcia, per pinacotequitzar una mica més Madrid (a la moderna, sobretot), que no ho devia estar prou. I cal admetre'ls l'eficàcia: a la sensibilitat per la força i l'acumulació.

dijous, 6 de novembre de 2003

diumenge, 2 de novembre de 2003

CANELONS I LLUÇ BULLIT

Ho deia, magníficament, l'incombustible Carles Fontserè en una entrevista a l'Avui de l'onze de setembre: "Catalunya és un lluç bullit". I més endavant reblava: "Catalunya no existeix; no té columna vertebral, és com un caneló". Però que bons, els canelons de l'àvia.

dissabte, 1 de novembre de 2003

WALL OF HONOR

A Hartford, davant del "Trinity College Wall of Honor" i del petit rètol que l'explica (tot elegantment, sòbriament tipografiat), em ve a la memòria el retolot que em vaig trobar l'altre dia damunt de les parets blanques acabades de pintar a la sisena planta de l'Ateneu Barcelonès, o l'enorme bloc de pedra a l'entrada de TV3. Hi deu haver una relació inversament proporcional entre l'elegància dels finançadors i les dimensions dels rètols de reconeixement. I potser també entre la importància de les institucions finançades (o, més que la importància, entre la seva consolidació, el seu prestigi i pes específic generalment reconeguts) i les dimensions dels rètols que admeten. Tot i que potser és només una qüestió d'educació. Cívica i visual.