dissabte, 6 de març de 2004

UNA FRACCIÓ DE RES

"Havia començat amb grans esperances, pensant que arribaria a convertir-me en novel·lista, pensant que al final seria capaç d’escriure alguna cosa que commouria la gent i els canviaria la vida. Però va anar passant el temps, i de mica en mica vaig anar veient que allò no passaria. A dintre meu no hi havia cap llibre d’aquesta mena, i va arribar un moment que em vaig dir que havia de deixar córrer aquests somnis. Mal que mal, era més fàcil anar escrivint articles. Treballant de valent, enllestint un article i començant-ne de seguida un altre, més o menys em podria guanyar la vida; i, vulguis o no, veure el teu nom imprès constantment també fa gràcia. Entenia que les coses haurien pogut ser molt més depriments del que eren. Encara no havia fet els trenta i ja tenia una certa fama. Havia començat amb crítiques de poesia i de novel·la, i ara podia escriure sobre gairebé tot i fer-ho d’una manera creïble. Pel·lícules, obres de teatre, exposicions, concerts, llibres, partits de beisbol i tot: no havien de fer més que demanar-m’ho. El món em veia com un jove brillant, un crític que prometia, però en el meu interior jo em sentia vell, em sentia ja gastat. El que havia fet fins aleshores era, tot plegat, una mera fracció de res. Era com pols, i el vent més lleuger s’ho podia endur." (Paul Auster, L’habitació tancada). I qui diu trenta, diu quaranta.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió