POBLET

Es tracta d’escoltar. I per a escoltar, fer silenci. Només llavors, afinant l’orella, anem percebent el so, la callada veu de les coses: de la fusta, de la pedra, de l’aire tibant contra les parets; fins i tot, potser, si ens hi esforcéssim prou, el fregadís de la llum damunt de l’alabastre, o uns ocells que deuen ser lluny pel cel, una aigua que devia caure a la font del claustre enllà del temps.