diumenge, 4 de setembre de 2005

POLIGDALENAS

És curiós el poder de certes llengües per brillar amb resplendors pentecostals als ulls dels que van mamar-les de petits i, tant com això, als d'alguns que les van aprendre per grat o per força. Jo recordo haver vist un grup de castellans en un hotel a Rovaniemi, a tocar del cercle polar àrtic, repetint a poc a poc i cada vegada més fort a un amable conserge prou atent que "El agua caliente no funciona", i tots tenim a la vora catalans i catalanes exemplars que així que arriben a França o a Itàlia es posen a parlar en castellà als indígenes, convençuts que dient ventana per comptes de finestra el seu interlocutor sí que els entendrà.

Divendres, Carme Arcarazo va enviar a la llista "Al carrer" una perla d'aquesta mena de convenciment escoltada a dos joves espanyols en una pastisseria d'Amsterdam, que com tothom sap fins fa quatre dies (o eren quatre segles?) formava part de l'imperi on el sol mai no feia vacances. S'obre el teló, s'acosten al taulell, s'adrecen al dependent i li diuen, amb gest decidit:

--Please, two "magdalenas".

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió