divendres, 11 de novembre de 2005

DOLS

Per què plorem? Què ens fa estar-hi ja predisposats? Em pregunto, mirant-me'n una allargassar-se a la galta d'un home gran, què ho fa que les llàgrimes s'encomanin.

Se sent el lent soroll sord, menut, acompassat, de les quatre rodes grises de goma girant sobre els rajols de terra mentre porten la caixa fins al peu de l'altar. En aturar-la, més fort, el silenci.

Fills i filles del dolor, no sabem (i no voldríem) ser pares de més dolor.

A casa, me'n vaig a buscar Poemas japoneses a la muerte, una extraordinària tria de peces breus escrites per monjos zen i poetes a prop de la mort que va editar DVD Poesía l'any 2000 i que des d'aleshores no ha deixat de reeditar-se. Me'n transcric, com qui posa al compacte Cererols o Morales o el "Quid sum miser" del rèquiem de Verdi, quatre peces de quatre autors diferents...



Banzan (mort al 1730)

Adéu-siau.
Jo passo com les coses:
rosada a l'herba.



Outsin (mort al 1807)

A les arrels de l'herba
amagat sento
cucut, cucut.



Kanga (mort al 1812)

Esgarrifança:
la meva ànima es torna
una icona.



Saiba (mort al 1858)

Acosto
el meu coixí
a la lluna plena.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió