diumenge, 20 de novembre de 2005

EL DIA DESPRÉS

El Barça es una excelente noticia para el fútbol. Puede que no sea el mejor equipo del mundo, pero sí el más atractivo: juega al ataque, juega con armonía, juega bien. El Barça es coherente. Se sabe a qué juega, y no le va mal. El Madrid es otra cosa. El Madrid no se sabe a qué juega. No obedece a ningún plan. Vive en el apogeo de su popularidad y está a la cabeza del negocio en el mundo del fútbol. Pero no tiene estilo reconocible. Dificilmente puede jugar bien. Sin embargo, puede ganar a cualquiera. Tiene los jugadores para hacerlo, con Ronaldo al frente. Es lo interesante de este partido. (Santiago Segurola, El País, 19 de novembre de 2005)

Escrit i publicat hores abans del xoc de xocs a l'estadi del Real Madrid i llegit ara, amb el 0 a 3 a la butxaca, el fragment guanya mèrit. Com la no beligerància política al partit (tret d'extremistes minoritaris, i minoritzats per la ignorància de la majoria dels espectadors) malgrat les nostres pors, com l'admirable resposta del públic aplaudint el tercer gol de Ronaldinho i adreçant la lògica ràbia de l'afeccionat contra el seu president, per comptes de contra Eto'o (de forma diferent, val a dir-ho, al que vam fer a can Barça amb Figo).

Contra el que molts poden pensar (i el que aquests dies els mitjans ens repeteixen fins a l'extenuació), la commemoració important del 2005 no són els trenta anys de la mort de Franco, sinó els trenta-un del 0-5 del Barça de Michels i Cruyff al Bernabéu, el 17 de febrer de 1974. En aquest sentit, el 0-3 d'ahir també és important. Perquè Franco passarà (ja ha passat), però Madrid i Barcelona seran a lloc alguns segles més. Ahir a la capital d'Espanya El Mundo i la COPE continuaven venent catàstrofes i paranoia i pels carrers desfilaven un parell de milers de persones (moltes, ben joves) vestides de falangista, sí, però també s'hi publicava al diari de més tiratge la peça transcrita a l'encapçalament, i els noranta mil espectadors del Bernabéu entomaven en silenci i amb respecte una medecina que a ben pocs ens agradaria empassar-nos. Franco i el franquisme ja són història, i aquest no és el problema. El debat de veritat és un debat de model (com ho ha estat sempre, i en aquest sentit el dictador gallec el que va fer va ser aprofitar-se d'un riu que baixava brut de feia moltes dècades, i augmentar-ne la contaminació): un debat de què s'ofereix i què es vol obtenir. De si jugues (i vius) per dominar i ser popular i tenir més calers que ningú o jugues com t'agrada, per passar-t'ho bé i fer-ho passar bé, ni que sigui perdent de vegades, com de vegades a la vida es perd malgrat raons i precaucions. Potser es tracti d'esforçar-nos a ser una excel·lent notícia per a la resta d'Espanya: jugar bé, a l'atac, amb harmonia, ser coherents, que se sàpiga a què juguem. I esperar que això sigui vist com una alternativa prou interessant a la intoxicació, a l'escatologisme, a les marxes amb camisa blava per la gran ciutat que acull els quadres de Goya, on van fer carrera Cadalso, Jovellanos i Larra, la ciutat de la Residencia de Estudiantes i del ""No pasarán!", de la movida i del CARS.

El dia després, amb la taula plena de diaris i la glàndula blaugrana a un pas de l'infart, val la pena recordar-nos que ni el Barça és el millor equip del món ni Catalunya el millor país, com el Real Madrid no és el nostre enemic ni la capital d'Espanya l'infern on escamots de taxistes psicòpates esperen els que baixen del pont aeri per arrencar-los la llengua o el cor. Ahir els vam donar un bany. Que ens calmi una mica a tots plegats.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió