dimecres, 14 de desembre de 2005

DE CUCS I ARRELS

Escolto Ruthie Henshall desgranar encalmada i amb una afinació perfecta "But not for me", "Summertime" o "They all laughed" de Gershwin, però a casa hi fa fred, l'agenda fa por i persones que m'importen no ho passen bé i jo no sé ajudar-les: em trobo canviant el cd marró fosc per un de marró clar que té a prop a la prestatgeria tot i ser ben diferents, i les guitarres dels Gipsy Kings omplen la sala amb la força del vent d'"Aven Aven".

Em preparo un chai ben carregat i m'assec amb les dues portades a les mans, tan allunyades i tan meves totes dues, lluny i a tocar de Broadway i la Camarga. Arriben "Amigo" i "Fandango" i la melangia de "Nuages", i amb "Petita noia" em sembla que veig Peret entre els que toquen a prop de la fusta humil a terra, i llavors em fixo en un espectador una mica allunyat, participant distant amb ulleres i vestit fosc, mig d'esquena, i em giro i somric i ve que sortint del cercle, de tornada al fred de les parets de casa, taral·lejo com Frank Sinatra però amb les guitarres dels Reyes de fons, citant Shakespeare:

The odds were a hundred to one against me
The world thought the heights were too high to climb
But people from Missouri never incensed me
Oh, I wasn't a bit concerned
For from history I had learned
How many, many times the worm had turned


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió