dimecres, 11 de gener de 2006

EL JUTGE È MOBILE (¡Y OLÉ!)

Quina llàstima, haver d'anar a treballar, amb les ganes que t'agafen de seure a escurar l'extraordinari espectacle dels mitjans... Avui mateix, diu que Francisco José Hernando, president del Tribunal Supremo, s'ha sentit obligat a recordar a ràdio, premsa i televisió que el coneixement de la llengua pròpia del lloc on s'exerceix (tret de l'espanyola, que com sabem ho és de tots els llocs possibles) és per als jutges un mèrit però no mai un requisit: "Lo que no veo es que se le deba imponer a nadie el conocimiento de una lengua que luego no tiene una proyección positiva en otros aspectos de la vida". No hi podem estar més d'acord: projectem-la. Però el Jutgíssim ha afegit, per explicar-se millor, que "los jueces son movibles, en el sentido de que hoy están en Catalunya, mañana están en Navarra, mañana están en Vascongadas..." (projectant-se positivament en altres aspectes, és clar). Així doncs: "si yo [ell] estuviera ejerciendo en Catalunya aprendería catalán pero como un enriquecimiento personal, como cuando voy a Andalucía me gustaría bailar sevillanas".

Fa uns dies ens assabentàvem que per al Capitost de l'exèrcit espanyol demanar a Catalunya el coneixement del català és una aspiració desmesurada (i perillosa, i doncs reprimible). Avui hem sabut que per als jutges la llengua del Consolat de Mar és un enriquiment antropològic, com el ball de saló: s'hi pot anar, però que ningú no empenyi. En la perspectiva de l'immediat pronunciament del tercer poder (l'eclesial, és clar), jo crec que podem tenir fonamentades esperances que el Nunci ens perdoni els pecats no comesos.

[Per cert: quin sobrenom donaven Verdi i el seu llibretista al Rigoletto (i com s'hi referí l'implacable censor austríac)? La maledicció!]

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió