dijous, 9 de febrer de 2006

ÀNGELS AMB PIJAMA

En Biel em reclama textos més llargs. Potser té raó. I me n'he recordat d'un que vaig publicar a la secció "Diàleg" de l'Avui (la culpa era de l'Enric Sòria) gairebé dia per dia ara fa deu anys: m'agrada pensar que just mentre torno a volar amb l'oceà sota els peus algun lector reprendrà paraules velles prou presents...












A TRENTA MIL PEUS

Benvolgut lector,

D'ençà que Miguel de Cervantes va compondre la immortal novel·la en què comentava amb tant d'encert alguns costums dels seus avantpassats, s'han multiplicat les crítiques de les nacions més cultes d'Europa en la ploma d'autors més i menys imparcials. Sovint, les crítiques que han tingut més acceptació han estat les que adopten la forma de cartes que se suposen escrites des d'aquell o aquell altre país per viatgers que hi arriben de regnes no només llunyans sinó de vegades fins i tot oposats en costums, clima i govern. El gènere epistolar en fa la lectura més còmoda, la distribució de temes més fàcil i l'estil més amè, i l'ambigüitat del caràcter dels suposats autors hi posa la resta perquè el conjunt, encara que de vegades no digui coses noves, assumeixi una certa novetat que té el seu què.

Deixa'm, doncs, que faci veure que sóc un viatger, que m'allunyo de casa i que me'n vaig, per exemple, als Estats Units. Per què precisament allà? Bé, al segle XVII hauria escollit París; al XVIII, Viena; al XIX, Londres, i avui el món té dos grans centres: Madrid i els Estats Units. I com que jo ja he vist el Prado, escullo la terminal A, camino fins a la B per esmorzar perquè a la d'internacional el nostre arquitecte més ídem no hi va posar bar i m'assec amb els diaris del dia a la falda a esperar que em diguin que el meu vol ja és aquí. Me'n vaig amb avió.

Viatjar en un vol transoceànic deu ser el que més s'assembla a un exercici combinat d'expiació i fervor creient, com si signéssim poders en nom d'algú a qui no coneixem de res. Així que ens acostem al taulell de la companyia triada comencem lliurant l'equipatge a algú que no sabem com es diu, refiats del simulacre de confiança que atorga un uniforme. A partir d'aquí, veiem circular les nostres maletes cap a una gola de goma negra i sospirem per convèncer el dimoniet del neguit que d'aquí a poques hores tornaran a sortir expulsades per una boca molt semblant però a l'altra banda de món. Tot seguit, seiem i callem (nosaltres que sempre anem amunt i avall xerrant), esperem i esperem (nosaltres que sempre tenim pressa), mengem a l'hora que ens diuen (i no quan ens agradaria), acceptem un menjar que arreu hauríem fet tornar (i pel qual ens estimem més no saber quina part proporcional del preu del bitllet hem abonat), deixem que el veí del costat ens clavi gentilment el colze al braç durant hores perquè mentre nosaltres clavem el genoll amb la mateixa generositat (i sense mala intenció: no hi ha manera de deixar de fer-ho) als ronyons del veí del davant, bevem cafè de finestreta dels pobres i somriem amb timidesa si l'hostessa ens n'aboca una mica pel damunt en un moment de turbulència, llegim fins i tot l'
ABC, mirem amb resignació pel·lícules que a casa no hauríem anat a veure ni a mitjan mes d'agost i, quan ens diuen que ja baixem però que ens dipositaran a mil quilòmetres de distància d'on anàvem i quatre hores més tard del compte perquè la ràdio de l'avió s'ha espatllat i no han sabut arreglar-la i perquè ha passat el límit d'hores que el senyor capità i les senyoretes hostesses poden treballar seguit, obrim la boca... només per intentar destapar-nos les orelles. Vols dir que no em devia confondre i aquesta companyia tan nord-americana no deu estar participada per Iberia?

A trenta mil peus, som àngels amb pijama de "Todo a 100". El viatger aeri internacional fa, literalment, un salt en el buit, i això ajuda a entrar en l'onda de la irrealitat del viatge en general i d'aquestes cartes en particular. Com els indis, que només es pintaven per anar a fer la guerra però que en la nostra imaginació sempre apareixen pintats, el viatger és tot excepcionalitat. Hi sent, hi veu i olora més, però el seu univers de percepció s’empetiteix fins a la miniatura. Així, corre el risc de confondre les seves anècdotes amb regles de l’univers, però és que a la vegada se sent tan centre i té tant de temps... Aquí assegut, a trenta mil peus de la vulgar i per moments tan envejable mortalitat, amb el passadís a una banda, un seient buit a l’altra i hores i mesos d’excepcionalitat per davant, començo a escriure’t mentalment, benvolgut lector, la primera carta d’aquest indi despintat que ha deixat per un temps la reserva
.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió