dijous, 20 d’abril de 2006

A I B O A O B?

Més d’una vegada m’he preguntat per què vaig escollir el català com a llengua d’expressió literària. L’opció pel castellà hauria estat prou plausible: era la llengua de l’escola en què vaig aprendre a llegir i escriure, la llengua de la meva àvia i de part de la família, la llengua dels primers llibres, la llengua de relació, de la tele, del cinema... També era, però, la llengua del poder, en el pitjor sentit de la paraula, i aquest fet (a part de la familiaritat, de la interioritat del català) va tenir, em sembla, el seu pes. Per dir-ho d’alguna manera, el català era la meva llengua i a més era la llengua del feble, del menystingut. El que és trist és que anys després (anys viscuts ja en democràcia, amb Estatut, amb oficialitat) el català continua sent el feble, i la situació no sembla que hagi de canviar substancialment ni que interessi gaire les noves generacions. Amb un afegitó sarcàstic: ara, a més, tornem a estar sota sospita. Fins i tot en el nostre gremi (el dels llibres que fan més savi i més lliure), on, com escrivia fa uns dies Màrius Serra: "Mientras el equipo A lee A y B, el equipo B sólo suele leer B".

Torno a casa després d’empassar-me en silenci tot de banderes amb el jou i les fletxes i un estol d’àligues franquistes a la plaça de Sant Jaume, davant del palau de la Generalitat, amb crits de "¡No nos engañan, Cataluña es España!". I he passat el dia responent les tergiversacions d’un mitjà de gran abast i encara hauré de passar part d’un sopar oficial justificant l’obvietat del suport a la literatura catalana en català. Del confort del poderós en el franquisme hem passat a un sorprenent neguit del poderós: el català continua minoritzat (això a Catalunya: pitjor encara amb la inhibició institucional a les Illes o la brutalitat secessionista a València), però la novetat és que ara ens toca aprendre a demanar-ne disculpes a cambrers, periodistes, tertulians, associacions per la tolerància i defensors diversos dels drets dels individus. El vell confort del poderós és avui neguit igualment poderós, i de l’ofec del feble hem passat a la denúncia al feble. En aquest paisatge de desgast, la complicitat de l’equip B s’acosta a zero. I alguns càndids creiem que és prioritari trobar vies per generar-la
.

                      Publicat al suplement "Llibres", El Periódico, 6-IV-06

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió