dimarts, 4 d’abril de 2006

VASOS I LÍQUIDS

Brindo amb alegria per l’aparició de Benzina, nova revista en català amb Morrissey a la portada, entrevista amb Josep M. Fonalleras i avenç del primer capítol del proper John Irving. També envoltat de vasos i copes, fa pocs dies vaig assistir embadalit als arguments i contrarguments de la llarga discussió literària que va dur els escriptors jurats del premi Salambó (Agnès Agboton, Joan-Lluís Lluís, Ana María Moix, Baltasar Porcel, Jordi Puntí, Màrius Serra i Pedro Zarraluki) a escollir Les amnèsies de Déu, de Joan-Daniel Bezsonoff, millor llibre de narrativa en català de 2005 per davant d’Albert Sánchez-Piñol i Joan Pons. Això devia ser només l’endemà o l’altre d’haver de fer una bona estona de cua per pagar a la Setmana del Llibre en Català, reubicada a la plaça de Catalunya (en una d’aquelles decisions que poca gent comenta però que honoren l’autoritat competent). A prop meu, una parella discutia l’èxit interminable d'El mètode Gronhölm. A fora plovia, i ningú no semblava tenir gaire pressa per abandonar la companyia dels milers de títols gentilment alliberats damunt de metres i metres de taulell blanc, com si per uns dies les prestatgeries atapeïdes, els lloguers disparats i la rotació d’estocs fossin idees absurdes, abstractes, llunyanes.

Però l’obvietat simbòlica del colom atrapat a dins de l’envelat de la Setmana m’hauria d’haver avisat que tot pot ser llegit sempre a l’inrevés: la seva defecació líquida damunt d’un títol que anys enrere ens feien llegir per decret em va retornar de cop a l’altra realitat, la del boicot als llibres d’amics escriptors perquè llibreters i Abacus no es posen d’acord, la dels Confrares de l’Úlcera Perpètua defensant solemnement l’alt directiu cultural a qui han bastonejat durant mesos, la del clam contra la defecció lingüísticoespiritual dels que abans d’acabar de llegir la paraula "copa" ja es queixen que estigui en castellà. El vas mig buit. O la copa mig plena de l’aire enrarit que fa que n’hi hagi que gastin temps i pàgines per dir-nos que Catalunya és una nació que no existeix. "Som una noció", hauria escrit jo a l’etiqueta del cava que no sabem si arribarem a destapar. O una libació. Qualsevol cosa, abans que una lliçó. O una negació
.

                      Publicat al suplement "Llibres", El Periódico, 9-III-06

Uns dies després, la Roser m'explicava per correu-e com ho havia resolt el seu nebot de cinc anys a la mani del "Som una nació": de la mà dels seus pares, anava cridant convençut "Som una natació!", "Som una natació!"...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió