diumenge, 16 de juliol de 2006

ALISON I (ALGUNES) ALTRES



Tinc diversos projectes genials en cartera (ho són, si més no, a les tres de la matinada, quan et mig despertes amb la idea al cap i no saps si provar de tornar-te a adormir o alçar-te i esgarrapar-ho en algun paper, o quan mires l'hora girant una mica el canell, amb l'altre avantbraç contra la barra, i et dius que aquesta serà l'última). D'aquests projectes, a l'espera d'un temps en blanc prou llarg a la meva agenda, n'hi ha un que fa molts anys que m'acompanya: es tracta d'una enquesta sentimental demanant a la gent que més m'interessa el relat minuciós de la seva relació amb alguna cançó que els agradi especialment.

Vaig tornar a pensar en el meu projecte l'altre dia que vaig trobar en alguna banda la notícia que, al juliol de 2004, Linda Ronstadt va ser acomiadada del casino-hotel Aladdin de Las Vegas per haver dedicat la cançó "Desperado" a Michael Moore i haver recomanat als espectadors que anessin a veure Fahrenheit 9/11 (es veu que hi va haver clients que van llançar-li les seves begudes i altres que en sortir de la sala arrencaven els cartells anunciadors amb el nom de la cantant). Las Vegas, a més del millor escenari de CSI, és de fa dècades l'estació final d'un grapat de noms de referència de la cançoneria, amb l'altre Elvis (el primer) i Frank Sinatra al capdavant... El cas és que jo vaig descobrir una de les cançons que més m'agrada, "Alison", escoltant Living in the USA (1978) de Linda Ronstadt, a qui m'havia enganxat un "Blue Bayou" (ah, aquelles festes al mes de juny!) que jo creia d'ella fins que vaig adonar-me que hi versionava el mestre Orbison (però aquesta és una altra història). Teclejant a YouTube "Alison Elvis Costello" hi he trobat no només la primera aparició televisiva de Costello cantant precisament la meva cançó, sinó també un enregistrament molt més recent (la línia del cabell damunt del crani no enganya) amb una petita explicació inicial que no coneixia sobre l'origen de la peça. També un tall (bastant dolent) d'un concert a Minneapolis l'any 1981 (merda, per què comença a fer més de vint anys de tantes coses?). "Alison" havia aparegut el 1977 al primer llarga durada de Costello, My Aim is True, que jo em vaig acabar aprenent de memòria: molt després, vaig tenir durant mesos la idea de titular així un llibre de poemes (i fins i tot ho argumentava, no us penseu), fins que al final un editor i amic amb més vista i seny que jo me'n va dissuadir. Tot i així, cada vegada que escolto la cançó (i ho faig prou sovint), encara m'aturo amb respecte i enveja i un punt de suspens al vestit tret per l'amic, a la marca dels dits d'ella al pastís de noces:

Oh it's so funny to be seeing you after so long, girl.
And with the way you look I understand
that you were not impressed.
But I heard you let that little friend of mine
take off your party dress.
I'm not going to get too sentimental
like those other sticky valentines,
'cause I don't know if you've been loving some body.
I only know it isn't mine.
Alison, I know this world is killing you.
Oh, Alison, my aim is true.

Well I see you've got a husband now.
Did he leave your pretty fingers lying
in the wedding cake?
You used to hold him right in your hand.
I'll bet he took all he could take.
Sometimes I wish that I could stop you from talking
when I hear the silly things that you say.
I think somebody better put out the big light,
cause I can't stand to see you this way.

Alison, I know this world is killing you.
Oh, Alison, my aim is true.
My aim is true.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió