diumenge, 13 d’agost de 2006

VERSIONS I REVERSIONS

Mesos enrere, quan amb Pauline Ernest vam publicar la traducció de Llum elèctrica, el que llavors era el darrer llibre de poemes de Seamus Heaney (n'acaba d'aparèixer District and Circle), un bon traductor i poeta doblat de ressenyador va retreure'ns a les pàgines del "Quadern" d'El País que les nostres versions catalanes no tinguessin vocació poètica, que no hi respectéssim prou el ritme i (quan n'hi havia) la rima dels poemes en anglès. Vint anys enrere, jo hauria signat una cosa semblant. Ara ja no.

Tret d'estranyíssimes excepcions en què la proximitat de les llengües i el geni del traductor ho permeten, són poc més que una quimera les versions poètiques que pretenen combinar a un nivell màxim per una banda el manteniment o traslació de la forma mètrica (accents, síl·labes, rima) i per l'altra, alhora, la fidelitat a les paraules i el que evoquen (dir en català tant com sigui possible del que es diu en l’original, afegint-hi el mínim del que no s'hi diu). Sí, ja sé que hi ha Marià Manent (poseu-lo, quan no se’n va d’excursió, al rengle de les excepcions abans esmentades). Però una peça de referència com el Baudelaire de Benguerel, per exemple, em sembla que mostra que sovint la preocupació per la mètrica i la rima en català acaben desvirtuant la suposada traducció, posada al costat de l’original. Perquè mentre es mantingui la versió original a pàgina esquerra (cosa que hauria de ser obligada), el traductor pot baixar un graó d’humilitat, pot esperar que el lector comenci per l'original (o que hi vagi a parar de seguida) i jo diria que ja farà prou si versiona tan bé com sap el que hi ha a la mà de la subtilesa (no només les paraules, és clar: els jocs, els dobles sentits, les referències), deixant en segona opció accents i rimes. Ara bé, tot plegat potser tampoc no té gaire importància: qui sap si d'aquí a vint anys més no hauré tornat a canviar de criteri...

Aquests dies, passo les hores traduint la poesia de Berta Piñán i, de tant en tant, obro una carpeta gastada on tinc els poemes del que vull que sigui el meu proper llibre de versos. Quan hi vaig arribar, el poema inicial del tercer llibre de l’asturiana, Temporada de pesca, de seguida va cridar-me l'atenció. Aquesta n'és la versió literal més afinada que he aconseguit fins ara:

ART POÈTICA

Al paper traço els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
A poc a poc compto les síl·labes
primeres. Dic casa, dic riu
i els seus secrets.
També amb compte amido
el pas dels anys, les cendres,
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així compleixo i celebro
amb poca traça els dies:
donar forma a la paraula és l'enigma
.

Però com que el gran luxe de l'estiu són les hores per endavant, a base d'apuntar amb llapis variants lèxiques i algun dubte gramatical a la versió primera, aquí a sobre de la fusta de la taula va anar prenent cos un segon poema cosí germà de l'anterior però també, cada vegada més, del que jo escric, dels que hi ha a la carpeta vella només un pam més enllà. I amb un parell de llibertats i d'afegits, de cop, el poema m’anava d'allò més bé per incloure'l entre els meus: l'estiro, me l'emprovo i és com si sempre l’hagués tingut a l’armari. Cosa que tampoc no és tan estranya, tenint en compte que sóc jo que he volgut traduir Piñán, i qui li he proposat la tria de poemes. La versió primera, fidel, literal, duu a través de la complicitat al joc del retoc i a l'apropiació. És un exercici que vaig llegir per primera vegada a L'edat d'or de Francesc Parcerisas però que després he anat retrobant en molts poetes que m'agraden: la versió lliure, en què el traductor passa (aquí sí) a intervenir enllà de l'original i a convertir-se per tant en copropietari. Versions enteses com una mena de reversió: hi evoquem un estat previ al poema en què autor i traductor haurien pogut coincidir, amb la qual cosa la nova versió té quelcom d’homenatge, és clar, però alhora de retorn a un altre possible antic propietari que fins que va llegir el poema no va adonar-se que ell o ella també l'hauria pogut escriure, amb variants. I ara sóc aquí, de moment:

ART POÈTICA
(Versió lliure de Berta Piñán)

Traço al paper els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l’aigua, a la paraula.

Louis-Jean-François Lagrenee, 1774

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió