divendres, 1 de setembre de 2006

ANJA

In between. Lost in noise. Somewhere, somewhere. In between. Got no choice but to be here. Somewhere, somewhere.









Recordo bé el dia en què, prou petit, estès a terra jugant amb els cromos de cartró damunt de la catifa del menjador, vaig demanar a la meva mare que em deixés tastar el bitter sense alcohol, que em fascinava pel seu color artificial, il·luminat, i com ella em va acostar, qui sap si perquè la deixés tranquil·la, el seu got. Recordo el dia i el lloc, i fins a quin punt aquell gust em va semblar estrany, ben poc agradable. Ara en demano sovint. Una cosa semblant havia de passar-me anys després, com a molta gent, amb la cervesa. I ara fa pocs mesos amb la noruega Anja Garbarek, de qui vaig escoltar de passada a la ràdio una cançó enigmàtica i obsessiva que no sabia exactament si m'agradava però que em va dur a malapuntar-ne el nom al darrere d'un bitllet d'autobús i anar a can Gong a demanar els dos cds que van saber trobar-ne: les primeres vegades que vaig deixar passar Smiling & Waving (2001) i Briefly Shaking (2005) a l'aparell no sabia si relaxar-me o arrufar les celles, si tornar-hi o desar-los a la pila dels estrenats-i-oblidats. Però hi he anat tornant i tornant, ara i adés, i ara mateix, per exemple, després d'una migdiada espessa, poques coses m'ajuden com "Sleep" a reprendre la realitat. I xiulo "The last trick" amb un somriure exclusiu als llavis, o em miro seriós segons quin savi oral pensant en "Big mouth". Com el bitter: estrany i per a pocs, no cada dia, no a tot arreu, però que de gust... Aspra i dolça, la filla del saxofonista.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió