dilluns, 31 de desembre de 2007

SET-CENTS PINGÜINS I VINT-I-DOS CONSELLS

Per a mi, aquests curiosos set-cents pingüins britànics són sens dubte un dels llibres de l'any. Abans d'ahir els dedicava precisament el seu article en Jordi Puntí a El Periódico.













Parlant sobre llibres, disseny i tipografies, més a prop nostre però també en anglès n'ha sortit un altre d'igualment extraordinari... i que també costa una mica de trobar. Però això ja se sap que forma part de l'esport d'anar a buscar els bons llibres, oi?

[La Plagueta de Biel Mesquida fa aquí la seva llista dels 10 millors llibres de 2007. I aquí teniu els 3 destacats per Juan Varela.]

diumenge, 30 de desembre de 2007

D'UN ANY I PER A L'ALTRE

A les pàgines de Cultura de l'Avui d'avui, Eva Piquer fa a una trentena de persones del mundillo una pregunta aparentment senzilla però ben fructífera, vist el resultat: "Quin és el millor llibre que has llegit el 2007 i per què?". Les respostes i els títols els teniu aquí: guanya de llarg Vida y destino de Vasili Grossman, però el llistat de suggerències és ampli i divers, i alguns dels perquès són impagables.

Just en la direcció oposada, ara fa un parell de dies vaig rebre la convocatòria per afegir-me a un joc que implica un conte, o un conte que implica un joc: "El conte del 2008" és una proposta de creació col·lectiva d'un relat a la xarxa. L'assumpte ja està en marxa, i no es clourà fins a les 24 hores del 29 de febrer de 2008 (sí, l'any és de traspàs).

dissabte, 29 de desembre de 2007

AL DAVANT DE L'ESCOLA, DE BON MATÍ











Esperant al carrer que marxin d'excursió, em fixo en un ram de llimones rere el filat i, per sota, en la gran cinta de tons grisos i crus de la paret despintada, escrostonada, a trossos malmesa. M'ho miro i penso que no ser-hi serà no esperar-se i no veure-ho. Llimona, paret, escola, carrer... Cap màgia o encant especial, i en això tot l'encant. Quotidià, comú. Un racó. Suspensió de les fulles i els fruits, vius rere la matèria inert però historiada i contra el moviment frenètic. Vius i encalmats. Marxant, m'ho miro de més lluny: els tocs de groc i verd del llimoner, la reixa translúcida i la paret opaca, la vorera, un cotxe vermell mal aparcat, el pal del semàfor sorgint-li per darrere, branques nues d'arbres i la forma gran d'un autobús que avança i esborra fugaç, el grup de pares i mares que s'esperen, un banc, més cotxes passant rabents més a la vora, molt a prop, just per davant meu, com si jo fos ja a dins de l'acumulació de plans, un últim pla que no puc veure i sí veuen en canvi les llimones o la Maria, que saluda enriolada, invisible, empipada perquè no responc, des de dins de l'autocar del futur a punt de marxa amb els vidres fumats.

divendres, 28 de desembre de 2007

ANYS I ANYS I MÉS ANYS

L’any 1938, convidat pel PEN a Anglaterra per parlar-hi en nom dels escriptors fidels a la República, Carles Riba escriu des de Cambridge a Joan Vinyoli que ell i Clementina Arderiu hi fan "d’una mena d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya": el món cultural havia hagut de prendre partit per defensar el país i la democràcia, i els escriptors eren peons destacats d’aquella defensa.

És en aquest context que neix la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), fundada al 1937 i represa el 1987, llavors ja per llei del recuperat Parlament de Catalunya. Aquests dies la ILC celebra els 20 anys de la seva refundació i els 70 de la seva primera posada en marxa, però el calendari és tot ple d’altres commemoracions d’entitats literàries que remeten un cop i un altre al que hem estat: el PEN Català ha celebrat els 85 anys de la seva fundació (amb la presència, val a dir-ho, de Nadine Gordimer), l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana els seus 30 anys de vida, el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil els 25, i la Biblioteca de Catalunya (en ple centenari propi) ha programat unes lectures per commemorar els 50 anys de l’edició de Poesia de Josep Carner. A més, és a punt d’inaugurar-se (a l’Ateneu Barcelonès) una exposició sobre les 51 edicions de la Lletra d’Or, interessant premi lliurat per lectors qualificats amb la legitimitat de la independència i la pròpia trajectòria al llarg de mig segle en què el país ha canviat radicalment. Tot plegat il·lumina sobretot dos escenaris històrics: el dels anys trenta i el de la recuperació democràtica, als setanta/vuitanta.

Commemoracions i trajectòries estan molt bé pel que diuen sobre la institucionalització de les entitats i sobre la voluntat de continuïtat de la nostra cultura literària, però tant com això també subratllen amb fluorescent, no ens enganyem, el pes de la història i la distància respecte allà d’on venim. Caldria saber fer que els aniversaris no pesin, que no se’ns tornin llast o condemna, cotilla o gir en espiral. Perquè treballem amb la llengua dels que hi eren, però ja no som a l’any 1938. Ni al 1978.

        Publicat a El Periódico (Èxit), 20-XII-07

dimecres, 26 de desembre de 2007

GOOD TO ME

Coses que es pot fer amb el piano (fins i tot quan ja no hi ets)...











Ha mort Oscar Peterson. Des d'aquí, un brindis nadalenc per l'adéu d'un gran de la música moderna, un dels noms que recito quan encara de tant en tant em pregunten, amb indulgència, "Al Canadà? I què hi ha, al Canadà?".

dimarts, 25 de desembre de 2007

APARENÇAR

















ARS POETICA
                               A Wisława Szymborska

Un quadre és una aparença. Un tros d'un quadre
és menys enganyós. La tensió s'escola
entre les aparences. Aparençar
els quadres. Aparençar-se en si mateix
l'evidència. Conduir la paraula
a la ceguesa. Que la paraula
no s'escoli enmig
de les aparences (els quadres). Que la tensió
esdevingui indefinible d'una altra manera.

           Witold Wirpsza (1918-1985), traduït per Xavier Farré

dilluns, 24 de desembre de 2007

AMB LLOP











NADAL

Es lleven de matí les gallinetes
i el gall publica la blancor del món.
A dintre de l'estable, on feien farinetes,
la mula diu aixís de cara al bou:
—Quan ve aquest temps, no surts a la pastura;
conec que vas tornant-te casolà!
—És que tinc somnis d'or, somnio la ventura
que fins el jaç de l'estable serà gra!—
Desperten les ovelles esverades
a la llum tèbia i grisa del corral;
pel gran forat obert de les teulades
es veuen claredats passar per dalt!
Al gran soroll de barrumbó i esquella,
el llop i la guilla, que feien sentinella
dessota la finestra del pastor,
se'n fugen sense prendre-li el formatge
que tenia a defora, a la frescor.
I el llop deia: —Fujo i no tinc por!

                 Josep Pijoan (1879-1963)

divendres, 21 de desembre de 2007

ENIGMÀRIUS DE FESTES





Una de les gràcies de tenir en Màrius per amic és poder rebre els seus missatges, que sempre estan una passa més enllà de la utilització quotidiana i adotzenada del llenguatge. Avui ens ha enviat tres "enigmàrius" per triomfar a les sobretaules nadalenques... sense solució, de manera que toca trencar-se una mica la closca abans de poder activar-los en públic. Us els transcric, per si us ve de gust entretenir-vos-hi:

El primer no és nou, però és el més nadalenc que dec haver formulat fins ara:
"Idèntic a Jesucrist, de 6 lletres".
La solució figura entre les dels 141 enigmàrius recollits al llibre Enviar i rebre. Concretament és la de l'enigmàrius número 71.

El segon sí que és nou, i no trobaràs la solució impresa enlloc fins que no la formuli per antena, a El matí de Catalunya Ràdio, el dilluns 31/12:
"El conjunt d'aquest any nou, de 4 lletres".
Què? Te'n surts, o hauràs d'esperar al dilluns 31 a les 8:15 del matí?

Finalment, la solució del tercer no sortirà enlloc, ni jo te la diré, morè.
"La part del pa que més odia en Ferran, de 6 lletres"
.

Apa, a pensar amb paraules...

dimecres, 19 de desembre de 2007

ESMORZAR

Sobre la fulla
d'un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d'un altre ganivet.

Dolç o salat, amor meu, l'esmorzar?

         Jordi Llavina. De Diari d'un setembrista (avui el presenten)

dimarts, 18 de desembre de 2007

COMENTARIS A BANDA








Sembla mentida amb quina alegria bona part dels mitjans tradicionalment considerats més seriosos han obert l'aixeta, en les seves edicions digitals, a l'aigua negra de l'anònim, l'opinió indocumentada i els compulsius exaltats, i amb quina perseverança alguns ingenus s'escarrassen a argumentar contra les ombres maleducades o, directament, imbècils. Internet també té les seves clavegueres, i n'hi ha que encara hi toquen la gaita a la riba confonent-les amb un riu.

Al sempre il·lustratiu bloc d'en Subal Quinina trobo aquesta magnífica advertència (treta de les Prosas apátridas) de Julio Ramón Ribeyro: "Tener presente que una buena obra no tiene explicación, una mala obra no tiene excusa y una obra mediocre carece de todo interés. En consecuencia los comentarios sobran". No parlava, és clar, de la xarxa, però és com si s'ho hagués vist a venir...

[Dies enrere, en Tirant al cap també va prendre mesures, i avui en parla. Altres, com en Toni, pensen que "un blog sense comentaris no és un blog" (això que llegiu, doncs, no és un blog). I tot i que jo parlava de versions digitals de teles i diaris, m'agrada la imatge de les pinces d'estendre.]

dilluns, 17 de desembre de 2007

EL PARTY

Aquí teniu el vídeo musical de la setmana (d'aquesta setmana molt en concret). Si teniu la paciència d'esperar-hi com a mínim fins al segon 52 entendreu de seguida de quina festa us parlo. Una festa (esperem que ho sigui) que tindrà lloc allà mateix on els U2 cantaven "Party Girl" l'estiu de 2005. Valgui la cosa com a talismà, que prou que ens en faran falta.



[Més U2, avui mateix a cal Trapezista...]

diumenge, 16 de desembre de 2007

I JA ESTÀ

Tot és més ràpid, sí. Però hauríem de plantejar-nos fins a quin punt la rapidesa és un valor absolut. O un valor i tot, deixant de banda les comunicacions.

dissabte, 15 de desembre de 2007

E SORRÍANOS

"La poesia s'ha de llegir en la llengua original, i si no es coneix la llengua original també".

La frase és de Salvador Espriu, però qui l'adduïa ahir amb la seva vèrbola emocionada, fascinant, era Basilio Losada. Ell, que ha traduït més de cent cinquanta llibres de vuit llengües diferents, va deixar-ho estar davant de La pell de brau. Les cartes entre Losada i Espriu (a més d'altres articles i materials diversos dins el "Dossier Salvador Esrpiu i Galícia" i d'una interessant conversa inicial amb Joaquim Marco) són al número dos d'Indesinenter, l'"Anuari Espriu" dirigit pels professors Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil i pulcrament editat per Punctum i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

Durant la presentació m'escoltava el gallec de Basilio Losada, mirava les formes pures, blau fosc sobre blanc, als vasos de Sargadelos, repassava la implicació amb una cultura literària pacient, treballada i entusiasta de molts dels presents a la sala i em temo que somreia per dins. Jo vaig intentar explicar-hi (no sé si me'n vaig sortir gaire) que, en un món comú hipertrofiat i accelerat però essencialment banal (a banda de venal), només des de la perifèria, des de nínxols o espais petits i especialitzats, es pot aportar un contingut i una reflexió essencials i (paradoxa) enyorats, reclamats. Una publicació d'aquesta mena va en aquesta direcció, i en el cas de l'espriuanisme se suma a l'edició crítica de les obres completes en curs, a reedicions habituals i traduccions no inhabituals, a la vinculació al territori i a l'imaginari via Arenys/Sinera, a la mateixa existència del CDESE... Al final, havent pres nota de l'admonició amb què he obert l'apunt, no vaig gosar llegir la versió gallega de "Les roses recordades" de Salvador Espriu traduïda per Losada per a una targeta de Nadal de 1968. Però després, tornant cap a casa, vaig pensar que sempre em quedava aquest bloc, i que segurament els Espriu, Losada, Sargadelos i tants d'altres que tiben la vela de la relació literària entre el gallec i el català, d'una banda a l'altra de la península, m'ho sabrien perdonar...

AS ROSAS LEMBRADAS

¿Lembras como traguíannos
aquelas mans as rosas
de Sant Jordi, a vella
craridade de abril?
Chovía manseniño.
Nosoutros, enfastiados,
trala fiestra ollábamos,
doentes quizais, a vida
da rúa. E naquel intre
ela chegaba, sempre
recendente, mainiña,
cas frores, e pechaba
fora, moi lonxe, a coita
do dragón, e decía
moi docemente os nosos
nomiños, e sorríanos
.

dimarts, 11 de desembre de 2007

HI PENSO









Sota les altes voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya, a taules desparades i amb el somriure de vuitanta-cinc anys d'història i un bon sopar als llavis de tots, Eugene Schouling, Secretari del PEN Internacional, va saber deixar anar amb elegància bàltica i una copa a la mà: "No ens ha de fer por tenir enemics, perquè altrament tampoc no tindríem mai amics". Hi pensava dies enrere en veure reelegit entre trucs qui va deixar morir Anna Politkóvskaya, hi pensava ahir veient l'honorable Rambla a la tele amb tota la sornegueria de qui sap fer-se les lleis a mida, hi penso cada vegada que sento usar en va el mot víctima. Hi penso, i no penso confessar-me'n.

dilluns, 10 de desembre de 2007

TRES / THREE / TRES

Gràcies a la Mariona, el David, la Fiona i tutti quanti, l'autor d'aquest bloc ja té el seu web d'escriptor accessible en tres llengües a internet. En casos així (com quan reculls un pis, quan endreces l'àlbum de fotos, quan prepares un currículum), tot plegat junt fa una impressió singular, entre la il·lusió, la incredulitat i el vertigen. O l'estranyament. Com si, més que aquí, ja fos allà. Però hi és.

I em fa gràcia que, just aquests dies, Emilio Manzano expliqués a la premsa, arran dels seus Pinyols d'aubercoc (L'Avenç), que viu en tres llengües però morirà en dialecte. O altrament dit: com més petits, més infinits.

diumenge, 9 de desembre de 2007

DIUMENGE PORNÒGRAF

Amb o sense la veu de Neko Case (aquí discuteixen l'assumpte), els New Pornographers (acabats de veure a Barcelona) són una perla canadenca que pot ajudar-nos a fer més passador el diumenge a punt d'empassar-te ja el pont. Amb una de lleis canviades i neoestilita buñuelià, una de mobles que vessen colors fuji o encara aquesta altra de sorpresa-sorpresa vigila quan obris la porta del garatge:

divendres, 7 de desembre de 2007

dijous, 6 de desembre de 2007

VISCA (l'article 3.3 de) LA CONSTITUCIÓ










Setmanes enrere vaig anar de visita al Congreso de los Diputados (si no us interessa especialment l'arquitectura isabelina, us ho ben podeu estalviar). A la sortida, ens van donar a cadascun un petit exemplar amb la Constitució espanyola vigent. De seguida, els dits se me'n van anar, catecumenals, al Preàmbul a buscar l'article 3.3, perquè tal com van algunes coses, un té la impressió que potser hi va un dia i ja no hi és, com aquella gent que per anar a comprar mira cinc vegades la cartera per assegurar-se que hi duu, sí, els diners...

Des de 1978, el 6 de desembre és per a mi El Dia de l'Article 3.3, un text que evoco sempre (val a dir que amb un èxit relatiu) als unitaristes desinformats, i que llegeixo i passo fotocopiat als meus estudiants estrangers quan parlo de l'Espanya de la Transició i els demano que facin l'esforç de seguir als diaris i les ràdios el que es diu sobre Espanya i les espanyes. De vegades la inconstitucionalitat salta allà on menys se l'espera.

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección
.

dimarts, 4 de desembre de 2007

DESEMBRE DE 1957










Distingit amic,

Rebo el copiós volum de Poesia en els dos exemplars que m'ha fet enviar. I també em fa plaer que hagi tingut la gentilesa d'enviar-ne exemplars als meus fills.

L'edició és molt acurada i n'hi estic molt reconegut. M'excuso de certes intermitències de la meva cooperació: vell, apartat dels meus indrets, amb el meu arxiu incomplet d'ençà d'un cert incendi a Barcelona i amb interseccions d'altres deures, he procurat de servir-lo tan lleialment com he pogut. També estic agraït als tres M. que hi han treballat heroicament; els ho diré, però em faria plaer que vostè, si en té l'avinentesa, els ho avancés. [...] Nadal ja ha fet el seu fet, però fins a l'Epifania hom sent, cor endins, flabiols de pastor i himnes angèlics. Que vostè i els seus acabin de passar feliçment aquesta darrera mica del 1957 i tinguin un Cap d'Any exquisit i resplendent, amb tota mena de promeses a cau d'orella.


La carta duu data del 27 de desembre de 1957, i qui l'envia és Josep Carner, des de Brussel·les. Els "tres M." són Marià Manent, Albert Manent i Josep Miracle, el "distingit amic" és Josep Cruzet, editor de Selecta: sense ells, avui no podríem estar parlant d'aquest llibre-monument... Perquè aquests dies fa cinquanta anys de l'edició de Poesia, i la Biblioteca de Catalunya (dipositària del Fons Carner) ens convoca a llegir el poeta per recordar-ho. Són tres dimarts a partir d'avui (4, 11 i 18 de desembre), a les 8 del vespre a la Sala de Llevant de la Biblioteca). Aquest és el programa:

Josep Carner: Dir molt en un mig dir

Dimarts, 4 de desembre
Jaume Coll: El Fons Carner de la BdC i el llibre Poesia
Els fruits saborosos: ‘Els raïms immortals’, Narcís Comadira
Lloc: ‘El dia revolt’, Perejaume
Auques i ventalls: ‘L’heroi en el desert’, Sergi Pàmies
Llegendari: ‘Ulisses pensa en Itaca’, Marcel Ortín

Dimarts, 11 de desembre
Ofrena: ‘La desesperança’, Marina Gustà
Llunari: ‘Cant de tardor’, Jordi Cornudella
Arbres: ‘L’arbre de la nit’, Toni Sala
Cor quiet: ‘A mig son’, Albert Roig
Verb: ‘Prec de la darreria’, Joan Ferrer

Dimarts, 18 de desembre
Mar: ‘La xarxa encomanada’, Enric Casasses
Nabí: ‘IV. Ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa’, Pere Ballart
Lluna i llanterna: ‘La vida i el vi’, Manel Ollé
Absència: ‘Dedicació’, Jaume Subirana



A VilaWeb Lletres han filmat els ponents recitant Carner...
[Per cert, coneixeu Carneriana?]

dilluns, 3 de desembre de 2007

GELMAN, ROIG, PUIG, GUARDANS & ASHBERY









Malgrat desastres i politicastres, els poetes, els bons poetes, encara acaben traient el nas en el dia a dia. Han donat per exemple el premi Cervantes a l'argentí Juan Gelman, a parts iguals literari i compromès, un d'aquells noms que reconcilien la gent allunyada amb els versos i, ara, a un mateix amb els premis grossos. I per aquí la col·lecció de poesia d'Edicions 62, a on d'aquí a unes setmanes apareixerà Rapala, presenta dos bons reculls ben distints: A l'encesa, d'Albert Roig (a VilaWeb Lletres n'han fet un reportatge, i a Transports Ciberians se'n poden veure vídeos i versions il·lustrades), i les Passions i afectes de Valentí Puig, amb qui Salvador Sostres ha publicat una original entrevista a l'Avui. A més, l'altre dia vaig tenir la sort de conèixer en Jordi Guardans (en canten cançons entre d'altres Maria del Mar Bonet i Ester Formosa), amb qui compartiré (amb ell i amb Sergi Jover, Dolors Miquel, Laia Noguera i altres) el nou projecte dels Túrnez & Sesé... Així, després ve que si s'acaba l'exposició sobre Jordi Sarsanedas al Palau Robert o si a Juan Varela, de Periodistas21, no l'acaba de convèncer l'èxit digital d'un John Ashbery t'ho pots mirar amb una mica de distància, gairebé amb un mig somriure.

diumenge, 2 de desembre de 2007

APRENDEM A DIR 'KINDLE'?







És la història d'un canvi llargament anunciat, i de moment llargament ajornat. A veure si a la tercera (o a la quarta, ja he perdut el compte) va la vençuda. La veritat és que aquesta pinta prou bé... Senyores, senyors, amb vostès la proposta d'aparell de lectura sense fils (en diuen així, també lector electrònic) d'Amazon, poca broma: amb vostès, el Kindle.

dissabte, 1 de desembre de 2007

CONTAR, MÉS QUE COMPTAR








Un publicista raonable (ell s'anomena "assessor en comunicació", però ja ens entenem) apunta en una entrevista que, avui dia, fer que els missatges arribin és cada vegada més complicat i que el que toca és sobretot (va pels polítics i les empreses, però també per cadascun de nosaltres) aprendre a contar les coses, perquè altrament ningú no pararà atenció en nosaltres, ningú no ens dedicarà el seu temps. I sosté que aquesta és, de fet, la moneda social dels nostres dies: el temps d'atenció que prestem o se'ns presta. Vull dir que gràcies per llegir-vos això.

divendres, 30 de novembre de 2007

SENTIMENTS










Quarts d'una de la matinada a finals de novembre, a la Rambla Catalunya de Barcelona. Una noia palplantada vigilant, disponible, amb jaqueta, bufanda, talons i minifaldilla just per sota del llombrígol li explica a un cambrer que al costat seu recull amb gest indiferent les cadires d'una terrassa: "No, si no es que no. Pero es que llega un momento que se te enfrían los sentimientos..."

dijous, 29 de novembre de 2007

KBEKNEM













De la interessant entrevista a Eliseu Climent a "La contra" de La Vanguardia d'ahir ("El catalán goza de excelente salud. ¡Y también en Valencia!") em quedo sobretot amb dos suggestius punts de vista de l'editor valencià (presentat com "pancatalanista" per Lluís Amiguet, que no sé si hauria fet servir l'adjectiu paral·lel amb un Gallimard, un Lara o un Suhrkamp). Climent ha après a llegir bé els mapes:

¿Valencia y Catalunya hoy se entienden?
Vicens Vives ya decía que la articulación de Valencia, Catalunya y Baleares sería muy peligrosa para España, por eso se han encargado de impedirla muy mucho desde Madrid.
¿Cómo?
Dividiendo nuestra lengua y los símbolos, pero sobre todo y también nuestra economía e infraestructuras: fíjese dónde empiezan los peajes y dónde acaban y fíjese en el AVE.


i, d'altra banda, avisa els catalanets que el problema de fons és a on posem l'eix mental de la nostra radialitat: "El catalán sólo es un nacionalismo para tres provincias y media, porque no llega ni al delta del Ebro. El mensaje económico y pragmático del Euram, en cambio, nos une a todos los demás países del arco."

De tota manera, se'm fa curiós llegir l'optimisme vital d'Eliseu Climent sobre els nostres països i la nostra llengua editat a Barcelona en castellà per a un públic en bona part catalanoparlant (ja no sé si catalanolector). Més encara si tot seguit obro el diari per les pàgines 20 i 21 i trobo que els tres col·laboradors amb foto, sempre en la llengua literària de Ruiz Zafón, es diuen Quim Monzó, Pilar Rahola i Baltasar Porcel, i que si giro full m'hi esperen encara les peces de Salvador Cardús, Màrius Carol i Jordi Llavina... No sé per què, l'entrevista amb Climent, la perspectiva de la mani de dissabte, el sobiranisme madrilenyista amb diferents talles i alguna altra cosa que flota en l'ambient de fa mesos (si no anys) em fan pensar en Fred Astaire i Cyd Charisse en una de les meves escenes preferides de Silk Stockings, quan enmig del difícil festeig, després de regalar-li "All of you" canviat de ritme i tot, ell li demana, desesmat: "Don't you ever let yourself go?". "Go where?", pregunta Ninotchka imperturbable. I l'americà espavilat, orgullós i sentimental fa: "I don't know. Just go, go, GO!" i es posa a ballar com una baldufa. Llavors ella, amb els braços creuats damunt del bell, auster vestit gris, somriu: "You go, go, go, but you don't get anywhere..."

dimarts, 27 de novembre de 2007

DONCS CALLA

"El meu psiquiatre em va dir: 'Vostè sap què s'ha de fer per tenir més visibilitat?' Sí. 'Vol fer-ho?' No. 'Doncs llavors calli d'una vegada'..."

  Mísia, fadista i filla i néta d'artista del Molino

dilluns, 26 de novembre de 2007

EL LUXE, ÉS A DIR L'ESCRIPTURA

En aquest nostre Parc Natural del Pocseny i el Ploricó les bones notícies es cotitzen a preu de barril Brent, les històries d'èxit demanen doble subratllat.

Apunteu, doncs: dijous passat, Enrique Loewe declarava a la contra d'El País que el veritable luxe no va de la mà de l'ostentació sinó de la cultura i que el premi de poesia a què dóna cognom és l'activitat més rendible de l'empresa que presideix, en relació a la inversió que hi fan. I afegia, tan tranquil: "Abans em preguntaven si era el de les bosses; més tard, si era el dels perfums; ara em pregunten de vegades si sóc el del premi de poesia"... Grans empresaris del país petit: qui en sabrà prendre nota?

diumenge, 25 de novembre de 2007

INDEPENDIENTES, NACIONALISTAS...

Tinc un grapat d'amics que em miren estranyats (per dir-ho d'alguna manera) quan els comento que m'agraden les cròniques d'esports, que les llegeixo amb ganes als diaris generals i als especialitzats (per dir-ho també d'alguna manera) o que les veig com un subgènere popular tan ple de regles, de trampes, de referents i de sorpreses com qualsevol altre. Sort que la realitat, generosa, em regala regularment munició per tornar-m'hi... Com a l'As d'avui diumenge, on Juanma Trueba obre la seva justificació de l'empat penós del millor equip universal de tots els temps a casa d'un exsegona ("Quien perdona lo paga luego") amb aquest introit (o potser és una captatio benevolentia) tan deliciosament fora de lloc:

Se dice que un partido de fútbol se divide en dos tiempos de 45 minutos, pero no es completamente cierto. En no pocas ocasiones las partes no tienen ni parentesco ni continuación. Son independientes, nacionalistas y reivindican su propia realidad histórica. Ayer, por ejemplo [...]

Un raig àcid de política sobre fons d'actualitat, un polsim de demagògia i un toc fred d'esport i ja ho tenim: crònica ibèrica pura, crua!

dijous, 22 de novembre de 2007

dimecres, 21 de novembre de 2007

CENT ANYS DESPRÉS

Som a les envistes del centenari de Mercè Rodoreda (nascuda a Barcelona, a Sant Gervasi, l'any 1908). Hi ha ja en marxa un bon web institucional que en parla i dijous passat es va estrenar al TNC el muntatge de La plaça del Diamant adaptada per Josep M. Benet i Jornet com un tret de sortida als actes del centenari. D'altra banda, hem anat sabent pels mitjans que hi ha diferents projectes editorials, escolars, acadèmics, audiovisuals i digitals en marxa que sortiran a escena al llarg dels propers mesos per recordar a tothom la vida i l'obra d'un dels grans escriptors catalans (i li trec el gènere a consciència) del segle XX.

Les celebracions públiques parlen, tant com d'allò que se celebra (que s'ha estat o aconseguit), del que es voldria ser, del que encara no es té, del que s'explica perquè en el fons es reivindica: cada centenari, cada efemèride pública deixen gravats en negatiu els nostres somnis, les nostres limitacions. Ara fa uns mesos, al 2006, coincidien al calendari els cent anys d'un esclat literari sense precedents (amb llibres de Carner, Casellas, Costa i Llobera, D'Ors, Maragall i Oller, a més de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba), el centenari del gran consens polític de la Solidaritat Catalana i el de la repicada pública que fou el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (pòrtic, de fet, de la creació l'any següent de l'Institut d’Estudis Catalans). La discreta celebració de tot plegat (i, enguany, dels cent anys de l'IEC) parla no pas de la falta de convenciment dels hereus dels protagonistes (d’aquest convenciment no ens en falta), sinó d'uns temps en què allò col·lectiu i civil no passa el seu millor moment. Però si Frankfurt ha demostrat alguna cosa (que pesat, haver d’anar sempre demostrant coses) és que la literatura i la cultura catalanes tenen noms propis per oferir i per interessar al públic malgrat totes les circumstàncies. Tant de bo que la figura de Mercè Rodoreda trenqui la discreció, i que el seu centenari deixi en tots nosaltres l'empremta de l'ambició, la passió creadora i l'extraordinària qualitat de les seves pàgines.

Publicat a El Periódico (Èxit), 15-XI-07

dimarts, 20 de novembre de 2007

CATALÀ REAL

A l'autobús, una senyora gran a qui ha caigut l'abonament a terra fa a la noia que l'hi torna, amb un accent nostrat impecable:

—Ai, nena, si 'gués vist això m'haguera llamat l'atenció...

diumenge, 18 de novembre de 2007

COR MEU, EL MÓN










Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa
.

                  Jordi Sarsanedas, de Cor meu, el món (1999).
                  Aquí teniu l'autor llegint el poema, a VilaWebTV

[Per venir, dilluns al vespre, a l'espectacle-homenatge en record de Jordi Sarsanedas a la Sala Petita del TNC només heu de trucar al 616 744 121 o bé escriure a ilc.jsarsanedas@gencat.net]

dijous, 15 de novembre de 2007

ÉS MEVA ÉS MEVA

Me'l miro mentre parla. Diu la meva, les nostres amb una unció especial, delectant-se en la velar i inflant una mica la glàndula egòtica amb un inici de somriure que deu voler semblar modest, i fa tu no enretirant-se una mica com per endur-se'n el concepte. Discuteix per una paraula i no s'adona que ara fa dues setmanes en defensava una altra. La paraula i el que se suposa que representa són seus. Però si seus t'atures. I qui s'atura pastura. Me'l torno a mirar i ja no l'escolto, només veig com se li escapa allò que es pensa que deté i quina papada de banquer del no-res se li ha anat fent amb els anys. Les paraules no són nostres: les hem rebudes (o les collim, les pispem) dels pares, dels mestres, del carrer, dels llibres, i les passem als fills, als amics, als deixebles, als lectors si mai en tenim algun. Així ressona la paraula en el temps: no perquè sigui nostra sinó a través nostre. No la tenim, ens traspassa. Des del principi, com diu el Llibre, i fins demà, o l'altre. Però ell segueix parlant amb la boca plena de possessius, i ara em mira als ulls i fa, reptador, "Eh?".

dimecres, 14 de novembre de 2007

PLOM A LA SOLA











Demà dijous se celebra el Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat, i el PEN Català ho aprofita per convocar a Barcelona "Escriptura en perill", un seguit d'actes al voltant dels drets dels escriptors i de la commemoració del vuitanta-cinquè aniversari de la fundació de l'entitat (en un sopar amb cinc persones a l'hotel Ritz l'abril de 1922). Al programa, destaquen avui a les 8 del vespre el debat "Viure sense callar. Els drets lingüístics", amb Josep M. Terricabras i el canadenc John Ralston Saul, presentats per Biel Mesquida, i demà dijous dia 15 al migdia una taula rodona amb diversos escriptors refugiats (aquests dos actes, a la Biblioteca de Catalunya) i a les 19:30h una conferència a càrrec de l'escriptora Nadine Gordimer sobre "La imatge i la paraula. Els reptes de la literatura en l’era tecnològica" (a la sala d'actes de la Residència d'Investigadors, c. Hospital, 46).

Aquí teniu "Writing and Being", el discurs de recepció del premi Nobel a càrrec de la narradora sudafricana, l'any 1991. Gordimer hi parla del plom a la sola d'alguns que jutgen: "I return from the horrific singular threat to those that have been general for writers of this century now in its final, summing-up decade. In repressive regimes anywhere - whether in what was the Soviet bloc, Latin America, Africa, China - most imprisoned writers have been shut away for their activities as citizens striving for liberation against the oppression of the general society to which they belong. Others have been condemned by repressive regimes for serving society by writing as well as they can; for this aesthetic venture of ours becomes subversive when the shameful secrets of our times are explored deeply, with the artist's rebellious integrity to the state of being manifest in life around her or him; then the writer's themes and characters inevitably are formed by the pressures and distortions of that society as the life of the fisherman is determined by the power of the sea. There is a paradox. In retaining this integrity, the writer sometimes must risk both the state's indictment of treason, and the liberation forces' complaint of lack of blind commitment. As a human being, no writer can stoop to the lie of Manichean 'balance'. The devil always has lead in his shoes, when placed on his side of the scale."

dissabte, 10 de novembre de 2007

ELS MILLORS POEMES CATALANS?









El programa del festival Taca d'Oli de poesia (que, dirigit per Isabel Olesti, es clou avui a Reus) conté una interessant proposta consistent a demanar a un poeta destacat que faci la seva tria dels quinze millors poemes de la llengua catalana (la idea era després publicar-ho, però veig que això encara està pendent). L'any passat el convidat va ser Pere Gimferrer, i enguany ho han demanat a Enric Casasses. La tria de l'autor d'Uh coincideix amb la de Gimferrer en els noms de March, Roís de Corella, Verdaguer, Maragall, Carner i Brossa, però en un sol poema, la "Balada de la garsa i l'esmerla" de Joan Roís de Corella que en el seu dia ja musicà esplèndidament Raimon:

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".

dijous, 8 de novembre de 2007

VERSOS D'ALTRI

Amb els peus encara a Uviéu i a les orelles els versos dels Bello, Gutiérrez, Piñán o Texón, pel suculent bloc de Xavier Farré (el míster Milosz català) m'assabento que Martín López-Vega, també poeta i compilador de l'antologia Fruta del tiempo (que em va fer de passera en aquestes lletres), ha obert un bloc bàsicament dedicat a la traducció poètica: aquí el teniu, us el recomano...

EL HIGO

Como un higo negro que ya maduro
se abre revelando su interior
rosado y las semillas resplandecientes
y se reseca gozoso al sol del mediodía
así tú estás conmigo en esta oscuridad
.

(Henrik Nordbrandt, Dinamarca, 1945)

dimecres, 7 de novembre de 2007

EL CAMPO SAN FRANCISCO

Una vez pasié con Eugénio de Andrade per esti campu y al llegar al bar, siñalando esi árbol retorcíu que digo, preguntóme si sabía cómo se llamaba. Yera una castañal d'Indies pero yo, apresuráu, fixi un xestu d'indiferencia como diciendo que qué sabía yo. Diose la vuelta, miróme a los güeyos y díxome qu'un poeta tenía que saber el nome de les coses. "¿Como si non --apuntó-- va ser quien a falar de la difícil entraña humana, la elocuente y luminosa?". La entraña humana, tan contradictoria, ye precisamente lo qu'atopamos nos corazones secretos de les ciudaes.

Xuan Bello, Al dios del llugar (Ámbitu, 2007)

dilluns, 5 de novembre de 2007

A DALT I A BAIX

S’han fet servir diverses imatges i metàfores per descriure una cultura, una literatura. I és curiós que se sol anar a parar no pas a idees o ens abstractes sinó més aviat a cossos o masses (figures geomètriques, un arbre, un edifici) on inevitablement acaba havent-hi el que queda per sobre o per sota d’un altre. Sense pensar-hi gaire, molts respondríem que els elements acadèmics i la feina dels especialistes formen part de l’alta cultura i, en canvi, que les propostes de divulgació i la cultura popular són a la base, als peus, a baix, per entendre’ns. I ja sabem fins a quin punt el dalt i el baix jerarquitzen.

Darrerament, la cultura literària catalana (sotmesa durant dècades a un règim ric d’exquisideses i migrat en productes bàsics) ha assistit a la confirmació internacional de l’èxit de La pell freda i al manteniment durant mesos de més d’un programa de llibres alhora a les televisions, ha vist passejar-se als autobusos metropolitans la notícia de l’aparició d’una aposta decidida per escampar el llibre de butxaca en català per llibreries i grans superfícies, i ha viscut la inundació mediàtica de la invitació a la Fira de Frankfurt, un aiguat que no ha deixat ningú indemne en una generalització de la marca "literatura catalana" només comparable a un sant Jordi que durés mesos. Al costat d’aquests bons senyals per a la confrontació de les lletres amb el gran públic, també se’n van produint d’altres més especialitzats i, doncs, amb molta menys repercussió, com ara l’aparició d’Indesinenter, anuari dedicat a Salvador Espriu, o la bona feina callada de Galaxia Gutenberg-Cercle de Lectors amb volums d’obra completa com els de Palau i Fabre o Salvat-Papasseit. Hi ha qui veu uns senyals i els altres com fenòmens separats, i hi ha qui fa veure que no veu la part de la lluna que el sol no il·lumina. Però d’aquí a dir que la lluna no és rodona hi ha un bon tros: podem discutir què de tot plegat és a dalt o a baix, però en qualsevol cas el gran públic i l’edició erudita pertanyen al mateix cos, a la mateixa figura, a un edifici comú que sense finestres no té llum i sense porta no s’hi entra.

 Publicat a El Periódico (Èxit), 18-X-07

dijous, 1 de novembre de 2007

DE FACTO



Fa un any i mig, gràcies a en Joan Josep, ja vaig parlar del grup i d'un video senzill, esplèndid, rodat entre Sant Adrià i Badalona que a hores d'ara forma part de la meva antologia particular. El que em sembla que no us havia recomanat és el making off d'aquell "Mar el poder del mar". Després, els Facto Delafé van enregistrar un dels temes de la banda sonora de Yo soy la Juani de Bigas Luna, i ara torno a assabentar-me pels Totxos... que els Facto han tret disc nou, el segon. I a YouTube ja hi tenim "El indio". Bones notícies, doncs.

dimecres, 31 d’octubre de 2007

ALEGRIA, AL·LEGORIA!












¿Sóc jo que estic malalt de voler-ho llegir tot, o algú hauria d'acomiadar sense miraments el geni de la iconografia i el protocol que, a la inauguració, va tenir la pensada de fer posar els reis, els prínceps, el president i senyora, el ministre i el sumsumcorda replicant davant del llenç els condemnats de l'afusellament de Torrijos (a la platja de Màlaga, per fer encara millor l'acudit)? Mira que hi ha quadres, al Prado... Només hi falta Rouco Varela a la dreta de tot, llegint-los les absoltes. Que no pensen, aquesta gent? Ah, Panofsky, torna i il·lumina'ns!

dimarts, 30 d’octubre de 2007

QUÉ LI POSSAREM?

"Amanida Caprichosa", "Potage de mongetes", "Peix fregits", "Rodo de vadella"... No me n'havia adonat, que el menú del dia (menu, a la pissarreta) del restaurant de la cantonada fos un observatori tan cru, tan afinat de l'actualitat.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

ET FA RES SI ET MOSSEGO UNA MICA?

Som a Frankfurt. Presento molt breument una colla d'escriptors convidats a presentar, al seu torn, un llibre seu a un públic professional i internacional que se suposa que aquests primers dies hauria d'anar per feina, però la saleta és plena. Si els autors tenen poc temps (i se'n queixen, no sé si amb raó), jo encara en tinc menys, per la qual cosa he preparat tres frases sobre cadascun mirant de subratllar-ne aspectes que em sembla que poden ser atractius i he decidit fer jo els elogis que diria que incomoden (i desautoritzen) fets per un mateix. Els noms a presentar són prou diversos, i òbviament també ho és la consideració que les seves obres i biografies em mereixen, però m'han demanat una feina i miro de ser al més entusiasta i eficaç possible sense semblar apegalós. Quan arriba el torn d'Ell (bé, una mica després, perquè llavors havia sortit i com que no hi era hem hagut d'alterar sobre la marxa l'ordre pactat) parlo d'ambició i de projecte, dic coses bones i en gran part certes dels seus llibres, cito l'edició alemanya i la colla de premis i el consens de la crítica sobre aquest de què parlarà, menciono altres traduccions... i li cedeixo el micròfon. Llavors, davant d'una trentena d'espectadors i dos intèrprets que no deuen entendre gaire res, fa melós, mirant-me amb un somriure lateral mentre parla perquè tothom el senti: "Gràcies, Jaume, per la teva presentació. Espero que algun dia t'afegeixis a aquest consens sobre la meva obra que mencionaves", i somriu al públic i comença a explicar-los com sorgí el seu projecte. Em quedo astorat, sense saber o poder tornar-m'hi. És part de la gràcia, suposo. Penso a respondre-li quan recuperi el micro, a trepitjar-li la cua, a aixecar-me i sortir. Respiro, vaig descartant cada possible reacció. Transcric al quadern, això sí, les seves amables paraules. I em miro els ulls oberts d'un dels organitzadors, al fons de la sala, els ulls a terra dels col·legues a la primera fila, els ulls enorgullits dels catalans que passen i ens saluden a través de la paret transparent plena de noms d'escriptors i escriptores, bestioletes famoses del zoo de les nostres lletres.

divendres, 26 d’octubre de 2007

DEU MINUTS
















La imatge del centre i la perifèria (dels centres i les perifèries) no només funciona geogràficament o socialment, també ho fa des d'un punt de vista històric: també ens mirem per damunt de l'espatlla i calibrem des del nostre punt de vista els fets i els assoliments del passat, com més llunyà més digne de misericòrdia. Això ve a tomb, aquests dies que només sabem parlar de transports, d'un titular sensacional que acabo de trobar-me al diari: ara fa cent cinquanta-nou anys, quan va inaugurar-se el primer ferrocarril d'Espanya, la línia Barcelona-Mataró, el tren feia el recorregut en trenta minuts. I avui (després de l'exposició de 1888, de la de 1929, dels Jocs del 92, de dos estatuts i mig, dues Champions i una Fira de Frankfurt) en triga quaranta. Deu minuts de diferència, doncs. A favor de fa dos segles.

[PS. M'apunten des de Mataró, coincidint amb sant Simó, que la causa de la llarga durada del trajecte actual són les parades.]

dimecres, 24 d’octubre de 2007

SUSPENDRE

Amb quin esforç la pomera sosté la poma, cada poma, des del petó de la tija. Que les paraules que diguis siguin aire o papallona, no l'ocell que si s'hi atura fa caure la fruita a terra.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

STEINER A BARCELONA

I en directe. El crític i pensador literari George Steiner dicta avui al Tinell, convidat pel Museu d'Història de la Ciutat, la conferència "Remembering the Future": "(...) El futur de la nostra vella, entranyable, benvolguda Europa passa en bona part pel fet que siguem capaços de transformar els 'llocs de memòria' en 'llocs de possibilitat'. I creguin-me, comença a fer-se'ns tard."

dimecres, 17 d’octubre de 2007

QUÈ ENS HEM PRES?

Engego l'ordinador i, mira, sense voler se m'escapa anar a fer un cop d'ull a les notícies de darrera hora en un mitjà més o menys solvent. La Vanguardia, per exemple. I m'hi trobo un a tocar de l'altre (juro que no invento res) aquests titulars:

Bush advierte de una III Guerra Mundial si Irán logra tecnología nuclear (1)

Boadella: "Raimon tenía la contundencia de una paella valenciana mixta". Critica a la Nova Cançó por colaborar con "la gran patraña" del nacionalismo catalán (
2)

El Nobel James Watson dice que los negros son menos inteligentes que los blancos (
3)

"No me llamo José Luis", insiste Carod-Rovira en TVE (
i 4. Mambo!)

Torno a posar el tap al diari, aparto de mi la pantalla i em prometo no beure més, si encara he de conduir una estona pel que em queda de dia.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

APUNTS FIRALS

TAL COM SOM .— "la Fira de Frankfurt també ens ha presentat al món tal com som: una potent literatura en català que hi desembarca amb una notable força cultural al darrere, però que pertany a una comunitat autònoma amb febleses polítiques i comunicacionals", Ramon Tremosa

* * *

COSES QUE ENS AGRADARIA QUE PREOCUPESSIN ELS COL·LEGUES QUE AQUÍ ESCRIUEN EN LA LLENGUA DE MORATÍN Y CERNUDA .— "Imagina que Günter Grass no sortís mai a la televisió ni a la ràdio ni al diaris ni... Bé, doncs això passa al País Valencià amb els escriptors i intel·lectuals que han decidit escriure en català. Volies parlar de persecució lingüística, oi? Parlem-ne, doncs. I l’editora alemanya, sorpresa, escolta atenta una versió desconeguda de la situació del català (...)", El Llibreter

* * *

RETORÇAR L'ARGUMENT .— "(...) Esta exitosa operación cultural ha quedado, sin embargo, seriamente empañada por una mala gestión política. Las instituciones encargadas de preparar el programa oficial y de realizar la selección de invitados han irritado a muchos escritores catalanes, a los que escriben habitualmente en castellano y al propio responsable de la feria. Estos gestores institucionales han transmitido la impresión de que la cultura catalana en catalán no está en condiciones de presentarse en el ámbito internacional si no es a través del apoyo (e incluso las argucias) del poder político, empeñado en ocultar y excluir la cultura catalana en castellano. Ha resultado, así, que la presencia de los escritores catalanes en Francfort se ha podido confundir con una exótica rareza cuya exhibición se debe no a su valor literario, sino a su supuesta condición de fenómeno singular y legitimador de reivindicaciones políticas".

L'editorial d'El País (ara ja amb accent) de diumenge —no ens moquem amb mitja màniga— és una peça molt interessant a incorporar no a la batalla retòrica sinó a la ideològica. Apuntem la dada: els autors en català som afavorits pel poder, i al primer diari d'Espanya pateixen perquè no se'ns confongui amb una exòtica raresa.

* * *

SPEED .— "La fira, aquest laberint, consta de diversos pavellons, amb diversos pisos, amb diversos carrers a cada pis i amb múltiples casetes a cada carrer. Una descripció més elaborada ens acostaria perillosament a l'Aleph, de Borges. (...) Un dels llocs més al·lucinants és el pavelló on es reuneixen totes les agents literàries (faig servir el femení perquè elles són majoria aclaparadora). Ahir vaig anar a visitar la meva agent, Mónica, i les seves increïbles companyes, Tere, Txell i Anna. Tot just acostar-me a aquell lloc, l'aire es va omplir d'un rumor constant, un eixam de mil converses a la vegada, i quan vaig entrar al recinte, de sobte tot succeïa més de pressa. Viuen (i fumen) el doble que els altres. La zona de les agents s'assembla molt a aquest fenomen de l'amor modern anomenat speed dating: es tracta de trobades d'homes i dones on tenen cinc minuts per presentar-se, explicar-se la vida i, finalment, decidir si s'agraden o no. Les agents col.leccionen cites amb editors i altres agents, una darrere l'altra, s'expliquen vides de ficció i després esperen les ofertes", Jordi Puntí

* * *

REAFIRMAR-SE O OFERIR-SE .— "(...) la cultura catalana ha anat a Frankfurt a reafirmar-se, quan en realitat es tractava d'anar a oferir-se: no a convèncer-se a ella mateixa, sinó els altres. Qui s'ha de reafirmar és que no se sent gaire segur. Si la cultura catalana és tan universal com creu, ha de deixar de repetir-ho i ha d'aprendre a parlar a tots els públics", Enric Sòria

* * *

El bé més preuat: un seient.

* * *

ABANS .— El millor d'una fira: les hores abans d'obrir, quan hi entres d'estranquis i bades per entre gent enfeinada que clava, pinta, desempaqueta, neteja, penja, endolla... I et demanes com serà possible que d'aquí a unes hores s'obrin les portes i tot sigui a lloc i funcioni, i després tot acaba essent a lloc i (més o menys) funciona. En l'ambient sura una energia elèctrica amb voltatge senar, un pèl crispada però potent. No hi ha crits, però tampoc converses; la gent parla amb tu mentre respon al mòbil i saluda algú altre uns estands més enllà, tot alhora. És la vibració d'allò a punt de posar-se en marxa (que ja està essent, de fet), molt més atractiva que no pas la dilatada normalitat dels cinc dies de Fira o el vespre tristoi del desmuntatge.

* * *

"Hem de deixar clar que la presència a Frankfurt no és la iniciativa d'una administració, sinó d'una cultura" (José Montilla)

"L'escriptor en qüestió, que és català i per tant gat escaldat..." (Quim Monzó)

"El futur del llibre és el seu passat" (Gottfried Homefelder, president del Gremi alemany d'editors i llibreters)

* * *









QUE CONSTI QUE NO HO DIC JO, NOMÉS...

Baltasar Porcel, "El Llibre, el Cel i la Terra" (discurs de cloenda, en pdf)

Vicent Partal: "El fracàs de la fraternitat"

Com ens han vist a Frankfurt (entrevistes en vídeo, a VilaWeb Lletres)

A la BBC/Mundo, un exemple de com s'embolica una troca.

La Fira del Llibre de Londres 2007.

Una crònica paral·lela d'algú que hi toca.

El Llibreter hi era. En Subal també. I en Girbés, de Tirant al cap. I el Biel Mesquida i en JJ, que n'ha fet ja sis (o set) apunts.

Fregueu-vos els ulls: La Vanguardia ho beneeix.

Tangències frankfurtianes, via el llunÀtic.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

COM SI DIGUÉSSIM A TOT CEL













UNIVERSALITAT I CULTURA

(...) Però una nació no és pas nada per a ésser closa –com volia l’ideal xinès o espanyol– per unes o altres muralles, sinó conversadora; servirà, com definia Mazzini, un ideal específic, però en final benefici de tots, i amb un relleu d’encuny religiós. Convindrà afegir que la millor revenja d’un poble que es trobarà, en el tomb dels dies alterosos, cohibit o bé captiu, serà l’arborament de la seva devoció universalista. S’ha parlat en els dies moderns del sagrat egoisme de les nacions. Sentiment d’amateurs si ho compareu amb la força ferrissa i el protagonisme implacable del poble hebreu. El qual, nogensmenys, va convertir el seu Déu exclusiu en Déu de tots en el captiveri, tot planyent-se sota les arbredes fluvials de Babilònia. El monoteisme, ori­gen del principat de la consciència, alliberador de l’esperit científic, causa eficient de la fraternitat humana, és la gran i vencedora resposta d’Israel a la persecució.

Hi ha un estil, en cultura, de neomaltusianisme, de vaga de fecunditat, i és l’endogàmia dels esperits, la instaura­ció del típic en una escaparata reverenciada. Ça com lla el particular no existeix si no és com a aturada supervivèn­cia d’una antiga característica més extensa, i comunament duta per immigrants. Gairebé res no és autòcton, sinó re­golfat. Hom no viu sinó de manlleus, d’una tàcita selecció d’encavallaments. És de mal suportar l’asserviment de la cultura a un prejudici polític de to sectari o a una educa­ció bel·licosa, amb contaminació de llurs essències i llurs procediments. En cultura són desitjables les invasions de l’excel·lent i com més millor; el perill fóra, si de cas, en una de sola; qui sap si provincialisme, encara. Defalleix l’espe­rit entre fronteres eriçades; i no li lleven, per si sols, gaire profit els més grans atributs del poder material, la vaste­dat, la força i el parpelleig ple d’amenaça.

Molt pot ésser reservat, en canvi, a una petita contra­da en aquestes riberes, si ens fem aixopluc de l’humà, re­fugi de l’universal. Convindria tirar al foc tota la vèrbola, tota la fatuïtat inconscient, tota la satisfacció gratuïta; però, després de tot això, depèn només d’una superior ten­sió espiritual que cap redreçament mai somniat no sigui pas impossible. I per atènyer aquesta tensió ens cal força més que la tutela coadjuvant que se’ns proposa d’una bibliografia científica, sobretot traduïda, i d’una art literària que voldria passar per senyorejadora i que rarament ha superat la pròpia antologia folklòrica. (...)

No em sé desconhortar de la nostra petitesa. Alguns dels pobles que han estat agents més subtils de la civilització conegueren igual o pitjor penúria pel que fa a la demarcació territorial i al nombre de llurs vivents. Però cal excel·lir, cal expandir-se endalt, i això no es guanya sinó per àrdua qualitat. En el pitjor del cas, preferiria la meva pròpia in­digència a la d’un veí. La diferència és que la meva no es resignaria pas definitivament a un motlle burocràtic sense substància o a un esperit felibresc en perpètua evaporació. Però la manera que te l’arbre de riure’s de la tàpia que tanmateix el defensa és de branquejar per damunt del camí, com si diguéssim a tot cel.

    Josep Carner, “Universalitat i cultura”, La Publicitat, 30 d’abril de 1935

dilluns, 8 d’octubre de 2007

EL PRAT











Perquè després diguin que els catalans no som irònics: el paio que atén (per dir-ho d'alguna manera) les cintes de recollida d'equipatges duu una armilla tres talles gran a l'esquena de la qual es llegeix, amb grans lletres fosforescents: CONTROL.

dijous, 4 d’octubre de 2007

ANTILOGIA

La dansa de la vida quotidiana (de la vida normal, que diria en Màrius Serra) ens ofereix subtils delicadeses paradoxals. Fer tard a un funeral, per exemple. O aplaudir-hi una caixa.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

INDOLÈNCIA











Fons Salvany/Biblioteca de Catalunya

Surto ran de vespre de la feina de parlar i tornar a parlar durant hores de noms i assumptes absorbents i inermes amb gent amb qui preferiria, ajaguts amb calma damunt l'herba, evocar les coses de què parlen Li Po, Ovidi, Ryo-Nen o R.S. Thomas. A casa, trobo un parell de missatges d'alumnes espantats perquè han de llegir Absència, i havent sopat i guanyat a Stuttgart m'assec caragolat al sofà de llegir, amb el llum nou encès, i les pàgines i els versos de la darrera part de Poesia em tornen a deixar parat, atent, agraït, expectant. Cap al final, hi retrobo la resposta al meu dia a la universitat, cosa que és més, molt més, del que puc dir de bona part dels llibres que tinc encallats a la tauleta...

AJAGUT VORA LA FONT

Estels del vespre, iniciats a penes,
canten la llei en òrbites serenes;
l'herbei lloa la pau en son murmuri,
mentre el gorgol i l'ennuec de l'aigua
em van aconsellant, en llur ciència,
per a les coses vanes, indolència
.

O, dit amb un vers de Màrius Sampere a "Penombra":

Es va fent fosc, vaig aprenent.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

COM SI








Silenci, que avui parla Monzó.

[A l'altre extrem, si teniu 2:20 per perdre, un macaco enxampat]

dilluns, 1 d’octubre de 2007

EL DIA D'AHIR

Esperava alguna mena de ressò, d'acte o campanya de remembrança col·lectiva, ahir, del darrer moment d'il·lusió i dignitat política compartides que aquest blocaire recorda al país, però veig que va ser en va (l'espera).

Senyores, senyors: ahir dia trenta de setembre va fer exactament dos anys que el Ple del Parlament de Catalunya aprovava, amb una amplíssima majoria i un debat tan civilitzat que a alguns ens va fer aflorar una punta d'orgull i tot, la proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Qui ens ho havia de dir, que després vindria tot el que ha vingut, que vint-i-quatre mesos després obviaríem la data perquè encara havíem d'estar pendents (gentilesa del recurs del PP) de l'equilibri de forces dels jutges al Tribunal Constitucional i no sabent si preferim que hi facin l'enèssima retallada i deixin tornar a casa el tolidet o que ens el declarin inconstitucional tout court i avall que fa baixada. No sé cap a on, però avall si més no.

dissabte, 29 de setembre de 2007

divendres, 28 de setembre de 2007

BLOCS FELIÇOS








Avui deu ser un bon dia per a Blocs de Lletres, que vol dir que ho és també per al conjunt de blocs que parlen (que parlem) de lletres en la llengua de Fuster i Estellés: l'hiperbloc que s'ha empescat i manté Josep Porcar ha obtingut el setè premi Lletra a la millor iniciativa de difusió digital de la literatura catalana. Com a membre del jurat, poca cosa puc afegir a l'acta, a banda de deixar aquí escrita la meva satisfació i l'agradable sensació que tinc, cada vegada que el visito (i, doncs, el faig servir) de trobar-me que algú treu suc intel·ligent (sense necessitat de discursos ni subvencions ni articles jeremíacs, a més) a les enormes possibilitats de les tecnologies de la informació a favor de la nostra literatura. Que no és pas poc.

D'altra banda, cal felicitar els finalistes, que tots tres haurien pogut ser també perfectament guanyadors (aquesta és, quan passa, l'alegria i la condemna d'un jurat): Espais escrits, Llibròfags i el Club de lectura virtual.


R E S S O N S
El llibreter -- Saragatona

dijous, 27 de setembre de 2007

KERTÉSZ O WHOPPER









Foto: EFE

"No vaig començar a escriure perquè posseïa talent sinó al contrari: quan vaig decidir escriure una novel·la també vaig decidir, de passada, tenir talent. El necessitava per acabar la feina. M'havia d'esforçar a escriure un bon llibre, no pas per vanitat, sinó per la naturalesa de la cosa"...

Sempre és una bona nova, que ens visiti Imre Kertész. Si a més ho fa per presentar un llibre, festa grossa. Aquí, aquí i aquí ens ho expliquen: es tracta d'una mena d'autobiografia en forma d'entrevista titulada Dossier K. I diu que l'autor, a més de contar petites històries sobre la seva vida, va refutar la frase fatídica d'Adorno, va admetre a preguntes dels informadors que Auschwitz avui s'ha convertit en un parc temàtic i va desaconsellar-ne la visita. Només Auschwitz?, em demano, mentre passo per davant de la gran tanca publicitària que hi ha a la vora de la feina i, com cada dia, no puc evitar llegir-hi un cop més, no sé si per afinar la meva ànima o per amansir la meva desolació, que El Whopper es puro incluso si tú no lo eres. Potser també per la naturalesa de la cosa?

dimecres, 26 de setembre de 2007

LA PARAULA, EL TEMPLE













La poesia xinesa ha tingut sort, en català. Apel·les Mestres, Josep Carner, Marià Manent, Joan Ferraté, Miquel Desclot i uns quants més s'han dedicat a versionar-la amb resultats sovint sensacionals. Ara m'assabento que s'hi apunta Eduard J. Verger, de qui alguns guardem al prestatge just després de Verdaguer (poca broma) Com si morís, i que a més és el responsable d'una joieria endollada que es diu La Il·lustració Poètica Metropolitana i Continental (lipmic per als amics). Verger està posant en marxa, amb disseny fi i versions excel·lents, un portal de "Poesia clàssica xinesa" que de moment ofereix accés a una vintena de poemes de Li Bai, però que promet hostatjar aviat originals xinesos i traduccions a la llengua de Manent de deu noms clàssics, entre els quals Du Fu, Su Dongpo o Wang Wei.

Sabíeu que en xinès el caràcter per escriure "poesia" combina temple i paraula?

                        Faig nit al temple encimbellat;
                        puc, amb la mà, amoixar estels.
                        No gose alçar massa la veu:
                        tem desvetlar la gent del cel
.

                                                        Li Bai

dimarts, 25 de setembre de 2007

QUI SÍ TÉ FEINA

Mentre altres es pentinen i repentinen davant del mirall, Narcís Comadira ve de veure estrenar a París, al Théâtre du Lucernaire, la versió francesa de La vida perdurable (aquí en teniu una ressenya).

L'obra, que era el seu debut com a dramaturg, va ser en origen fruit d'un encàrrec per a un cicle de guions a Catalunya Ràdio (quan Catalunya Ràdio feia coses com aquesta) i, estrenada a Girona l'octubre de 1991, va obtenir després el premi de la Crítica teatral al millor text de l'any i el premi Serra d'Or de teatre al 1992. Això a banda, amb els versos del seu Llast encara presents al record dels lectors, Comadira inaugura dijous una exposició de pintura a la galeria Maragall i ja treballa en un projecte literari nou. Com diu la Mare de l'obra,

això és el que importa
i no tant que la meva o la teva perduri
sinó el fet
no sé si m'explico
sí també la teva i la meva
però en una altra persona
diferent

diumenge, 23 de setembre de 2007

ADRIENNE & MONTSERRAT












Si aquest país nostre (aquesta cultura nostra, en termes de l'escola de frankfurt) erigís una quota de monuments proporcional a la de quilòmetres de tren i d'autovia que se'ns promet, Montserrat Abelló seria (al costat de Josep Palau i Fabre) la candidata de consens del gremi al primer homenatge públic amb rotondes, inauguració de gala i telenotícies als protagonistes de les lletres catalanes. Obro el correu i hi trobo aquest missatge:

> Women’s Words without Borders: Adrienne Rich and
> Montserrat Abelló
, Thursday, September 27, 2007, 7:00 p.m. Silver
> Center, Jurow Hall, 100 Washington Square East. These two acclaimed
> poets will read from their work and engage in a
> conversation with each other and with the audience. In
> collaboration with the Department of Humanities, Institut Ramon Llull,
> and the Creative Writing Program at NYU.
>
> For more details on the poetry reading, please refer to the
> attached document. You will receive a separate
> message with more details on the Pere Portabella symposium.
>
> If you require further information, please contact Ms. Maria Litvan
> at The Catalan Center, ml153@nyu.edu,
> +1 212 998 8255.

Certament, alguna cosa està passant, que finalment el diàleg literari se'ns torna internacional i de primera línia. Montserrat Abelló coneix i ha traduït fa temps l'obra de la poetessa i assagista Adrienne Rich: al 1993 ja n'hi havia poemes a Cares a la finestra (tria de dones poetes de parla anglesa editada per Ausa que us recomano fervorosament que busqueu si veniu a Barcelona a la 56a Fira del llibre d'ocasió acabada d'inaugurar), i l'any següent és ella qui signa la traducció de l'únic volum complet de Rich de què disposem en català: Atlas d'un món difícil. Poemes 1988-1991 (a Edicions de la Guerra). Dos noms de referència de la poesia i del feminisme literari en diàleg als Estats Units, gràcies al Catalan Center de la NYU. Potser aquest sigui el millor monument. Qui fos a Nova York, aquest dijous, i hi pogués escoltar...

AQUELLA BOCA
Aquesta és la boca de la noia, el gust
que les filles, no els fills, n'obtenen:
això són els llavis, governalls poderosos
que travessen boscos d'algues,
el tast que té la noia, terrible sense endolcir
de l'oceà sencer, els seus fondals: això és aquell gust.

Aquest no és el petó d'un pare, és el de la mare:
un pare pot intentar estrangular-te
una mare ofegar-te per salvar-te:
fa temps que tota transacció ha estat representada.
Això no és cap conte de germana ni de germà:
temps ha, es van fer tractes estranys.

Aixó és el glop, la ruixada
de gambeta i de plàncton, aquella boca
descrita com la d'una noia;
prou per donar-vos-en un tast:
¿ets una filla, ets un fill?
Fa temps que es fan tractes estranys
.

               Adrienne Rich (traducció de Montserrat Abelló)