diumenge, 28 de gener del 2007

AGULLA PETITA

Amb els peus al Pacífic, veient als ulls de tanta gent d'aquí la mirada educadament suficient o un fi alçament de celles quan els demanes pel Quebec, a l'altra banda del mapa del país però cada dia a les notícies polítiques, n'evoco una de les millors poetes actuals, traduïda a casa nostra per Carles Duarte. Casa?










Nul n'est chez soi
ici, là-bas, l'unique espace
est le monde, l'intérieur du monde
que l'on gravit, pas à pas
jusqu'aux racines silencieuses du ciel, - gravir
plaines et océans, neiges et semailles
de nos pays de froids.

Nul n'est chez soi, ici
là-bas, nous creusons, nous cherchons
ces âges jamais perdus, jamais possédés
-le rivage où s'arrête la petite aiguille de nos vies.

Nul n'est chez soi. Ne possède rien.
Nul n'avance, ne va
plus loin qu'en lui-même
.

Hélène Dorion, Les Murs de la grotte

divendres, 26 de gener del 2007

UN ARBRE (STANLEY PARK)

Veia un arbre, però el brunzir de branques que feia l'arbre em sortia a mi de la boca. Tal com li surten de la boca a un autor teatral els diàlegs dels personatges, mentre caminava em sortien de la boca tots els sons del que veia. El pas dels automòbils, el so d'un rial, les converses de la gent...

Perejaume, Obreda

És de nit i m'hi veig
i els cotxes duen llums que ja no necessito.
Als arbres, un mostrari de cent verds,
un munt de formes mudes
que miro d'abraçar amb les mans:
ploc amb els dits a cada fulla,
serpejo a les capçades,
nodreixo les arrels.
Les veus hi són, és cert, i me'n recordo
d'un temps que vaig tenir-hi
alguna cosa a veure.
Ara voldria escriure i sóc tan sols
un lleu soroll als arbres
.

JS, "Transmigració" (En altres coses)

dijous, 25 de gener del 2007

CONTINGÈNCIES
















Fa una setmana havia nevat i la neu no se n'anava dels prats i els sortints, després va posar-se a ploure durant dos dies i l'aigua se'n va endur el blanc, ahir a primera hora hi havia una boira baixa que a mig matí va alçar-se descobrint el Mount Baker en tota la seva esplendor, avui fa un sol benigne amb una llum de patena antiga... D'alguna manera, ser capaç d'evocar i mostrar Catalunya i la cultura catalana com entitats mudables, contra la tendència (i la inèrcia) dels nacionalismes a la immobilitat, a la immutabilitat. O al discurs d'una suposada i anhelada immutabilitat. Que l'essència és en la contingència.

dimarts, 23 de gener del 2007

CONSTITUCIONALISME



Hi ha aquella mena de textos estranys que se suposa que la gent coneix però que de fet ningú no ha llegit mai, o no rellegeix si és que algun dia va arribar a fer-ho. A classe, parlant de les llengües a Espanya, passo als alumnes l'article 3 de la Constitució espanyola de 1978 (quins anys, realment), i jo mateix em quedo parat del que arriba a dir: per unes hores (i un article) em torno constitucionalista furibund...

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección
.

I penso que podria enviar-lo retalladet al director de la nova seu de l'Instituto Cervantes inaugurada amb un recital de canción española, com correspon, ahir mateix a Calgary. És la primera seu del Cervantes al Canadà. Hi ensenyaran castellà i diu que esperen tenir tant d'èxit amb un mètode que es diu "¡Hola, amigo!". Per allò de la riqueza i el patrimonio, potser.

dilluns, 22 de gener del 2007

EMOCIÓ, IDEA, PARAULES










Repasso per enèsima vegada el llibre ja enviat de fet a l’editor, perquè hi he trobat (argh!) una rima falsa i sé que hi ha tres o quatre llocs on em sembla que els versos no acaben d'anar per on jo voldria, i quan faig una pausa i entro a badar a internet em trobo als Quaderns de Terramar la transcripció d’unes paraules de Robert Frost adduïdes per Ponç Pons que podria escriure a la paret blanca que veig quan alço els ulls: "Un poema acomplert és aquell on l'emoció ha trobat la seva idea, i la idea ha trobat les paraules." Que clar. I que difícil.

I jo que em barallava amb un or pintat i una salvació anunciada en versos, evoco de cop (per què, per què no hi hauré pensat abans?) aquell Nature's first green is gold...


NOTHING GOLD CAN STAY

Nature's first green is gold,
Her hardest hue to hold.
Her early leaf's a flower;
But only so an hour.
Then leaf subsides to leaf.
So Eden sank to grief,
So dawn goes down to day.
Nothing gold can stay
.

Que en la versió de Josep Maria Jaumà diu:


RES D'OR NO PERDURA

El primer verd de la natura
és or, un color que no dura.
I la primera fulla és una flor
d'una hora sola, i prou.
De fulla en fulla decau tot
com l'Edèn caigué en el dolor
i es dissol en dia l'aurora.
Res d'or no perdura.

dijous, 18 de gener del 2007

I ARA QUÈ MÉS LLEGEIXO?







Ho vaig fer l'any passat i avui hi torno: aquí teniu la llista dels vint-i-dos llibres de 2006 destacats per la 22, llibreria gironina de referència. És una bona tria de propostes prou diverses que ve de gent amb criteri, perquè cadascun hi remeni de gust i hi trobi, segur, algun suggeriment que no coneixia o que no s'esperava, o potser simplement la confirmació del bon regust que ens han deixat l'últim Sergi Pàmies o els Dos dies més de sud de Francesc Parcerisas... Propostes i criteri, que prou falta ens fan.

L’habitació grisa, de Mònica Batet
Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies
Laura Sants, d’Emili Teixidor
Farsa, de Màrius Serra
Un home de paraula, d’Imma Monsó
Herba d’enamorar, de Teresa Moure
Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster
La història de l’amor, de Nicole Krauss
Dos dies més de sud, de Francesc Parcerisas
El cop de la destral, de Jordi Larios
De Robinson Crusoe a Peter Pan, de Vicenç Pagès
Exploracions/notes i converses de literatura, de Miquel Pairolí
Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, de George Steiner
Memòries d’un espectador, de Carles Sentís
Assaigs. Llibre primer, de Michel de Montaigne
Republicans jugant amb foc, d’Àngel Duarte
Els mestres de la República, de Raimon Portell/Salamó Marquès
El búfalo de la noche, de Guillermo Arriaga
Detrás del hielo, de Marcos Ordóñez
Vinieron como golondrinas, de William Maxwell
Travesuras de la niña mala, de Mario Vargas Llosa
En los oscuros lugares del saber, de Peter Kingsley

dimecres, 17 de gener del 2007

BONHOEFFER









Fa bé d'apuntar-ho en Ramon Bassas, perquè diria que avui poca gent recorda que el teòleg alemany Dietrich Bonhoeffer va viure a final dels anys vint a Barcelona (provinent de Roma i abans d'instal·lar-se a Nova York) com a vicari de la parròquia alemanya evangèlica. Bonhoeffer, retornat després a Berlín, va ser empresonat pels nazis el 1943 per la seva implicació en un complot contra el Führer i per ajudar un grup de jueus a fugir a Suïssa, i va ser penjat al camp de concentració de Flossenbürg el 9 d'abril de 1945, tres setmanes abans de l'alliberament de la ciutat. Les cartes d'amor des de la presó a la seva promesa Maria Von Wedemeyer, publicades en castellà per Trotta, són un testimoni impressionant.

Avui a les dotze del migdia hi ha un acte, convocat per la Facultat de Teologia de Catalunya i l'Església Evangèlica de parla alemanya de Barcelona, per evocar la memòria del teòleg amb motiu del centenari del seu naixement.

dilluns, 15 de gener del 2007

diumenge, 14 de gener del 2007

UN DOL ENLLAÇAT

En David ens regala la millor manera (elegant, intel·ligent, sentida) de fer un homenatge a la Yael Langella, morta de forma inesperada.

Ahir a la nit em vaig trobar havent de donar raons que justifiquin escriure un blog... Doncs mira, aquí n'hi ha una altra: en moments així, en què les paraules semblen totes sobreres i alhora algunes imprescindibles, el bloc ofereix un espai per poder deixar-les, més que per dir-les. Deixar-les, a veure si diuen. I deixar-les que s'enllacin amb altres. Amb el dol i les paraules dels altres, també.



"Ara, tot és possible perquè tenim un passat. Aquest espai buit estava prenyat de la seva finitud absoluta. Allà on l’has nafrat primer, has obert una bretxa, un principi de de-finició (...)"

YL

dissabte, 13 de gener del 2007

RAONS SOBRE ETA

Tot i que ni la política ni les llargues transcripcions no són habituals en aquest Flux, l'article del professor Manuel Castells al seu "Observatorio global" de La Vanguardia d'avui em sembla un bon exemple d'allò més difícil en general, però sobretot en determinats moments: aportar des dels mitjans raons i raonament, enllà de tàctiques i consignes, per mirar de llegir millor la realitat. La de la possible negociació amb ETA, en aquest cas. Donat que l'accés digital al diari és restringit, m'ha semblat que tenia sentit transcriure l'article sencer.



¿NEGOCIAR CON ETA?

Cómo negociar con quien está dialogando mientras, a espaldas de sus interlocutores, prepara un descomunal y mortífero atentado con premeditación y alevosía? ¿Cómo creer en la palabra de quienes asesinaron a tantos seres humanos, con familias y rostros que viven en nuestra memoria, en nombre de una causa (la autodeterminación de Euskadi) que las instituciones democráticas permiten defender sin violencia desde hace ya tres décadas? ¿Cómo, en esas condiciones, resistir al instinto básico que nos incita a acabar de una vez por todas con la última guerra carlista, vestigio atávico de siglos de fanatismo destructivo que creíamos haber superado?

Así se carga de razón la postura, coherente, de aquellos como el ex presidente Aznar, que pretenden acabar con ETA por la vía policial para que, como ha declarado el legionario Acebes, haya vencedores y vencidos. Pero la coherencia de una posición intransigente se convierte en demagogia política cuando se enfrenta con la realidad. Y la realidad es que ETA lleva 45 años de atentados, con mayor o menor intensidad, sin que ningún gobierno, ni el mismísimo Franco, ni Suárez, ni González, ni Aznar, ni Zapatero, haya podido derrotarlos, incluso contando con la colaboración de Francia. Y aun utilizando métodos extremos, incluidos los pistoleros del GAL y la tortura, así como las muertes en enfrentamientos y las condenas de larga duración a cientos de activistas. La realidad es también que, en pleno trauma emocional tras la megaexplosión de Barajas y la muerte de dos de nuestros nuevos españoles, miles de personas se han manifestado en Euskadi en torno a Askatasuna, aun en condiciones de ilegalidad. Es un síntoma de las raíces profundas, por minoritarias que sean, que tiene ETA en Euskadi. Raíces de donde crecen y se reproducen generaciones de activistas que viven en un mundo ideológico cerrado y fanatizado, transmitido familiarmente en muchos casos, como documenta Fernando Reinares en su ejemplar estudio del patriotismo etarra. Por eso, a pesar de aborrecer no sólo al terrorismo etarra sino su ideología, tanto Felipe González como José María Aznar y más recientemente José Luis Rodríguez Zapatero tuvieron que aceptar negociar con ETA. Claro que ETA está debilitada, pero la idea de su exterminio sin concesiones de ningún tipo es, en el mejor de los casos, una historia que nos contamos para no tener que aceptar la dura verdad. Y en el peor de los casos, una táctica política partidista de la peor estirpe, porque con los muertos no se juega. Táctica que frecuentemente utilizan sectores nostálgicos del franquismo y al margen del sistema democrático, y por tanto también al margendel Partido Popular. ETA aparece a intervalos como el Guadiana, pero no desaparece. Y el entramado de su entorno político, ideológico, organizativo y cultural es de tal envergadura, que sólo con la contribución de la izquierda abertzale podrá enterrarse un día de forma definitiva.Por tanto, la negociación, cuando y como sea, no es una opción, sino una necesidad. A menos que estemos dispuestos a que Euskadi, y por tanto España, vivan con la lacra terrorista generación tras generación. Con todo lo que eso significa como elemento distorsionador de la vida política y la convivencia civil. Pero decir esto en el contexto actual parece tan vacío de contenido concreto como la proclama principista de los herederos de los vencedores de la Guerra Civil. Es evidente que Zapatero tenía que dar por cerrado el proceso actual de negociación. Bastante se ha jugado ya. Y bastante capital político ha perdido, hasta el punto de que su joven y brillante carrera política podría ser otra víctima de la explosión de Barajas, introduciendo así en nuestra democracia el peligroso hábito de cambios de Gobierno como reacción a atentados terroristas.

Pero miren por dónde, los españoles no parecen haber abandonado la esperanza de alcanzar la paz. Según el pulsómetro de la Ser, aunque un 74% considera roto el proceso de diálogo y culpa a ETA del desaguisado, un 55% apoya al Gobierno para que busque de nuevo ese diálogo, con tan sólo un 38% que rechaza el intento. Y Zapatero, que no tiene otra en realidad, porque se lo jugó casi todo a esta carta, tiene que buscar nuevas formas de llegar a ese acuerdo por la paz. Porque de acuerdo se trata en último término.

No tengo información confidencial, pero por lo que me cuentan unos y otros, parece obvio que si no se puede confiar en ETA, habrá que influir en su entorno para que su entorno influya en ETA, tal como apuntan las declaraciones de Otegi y su eco en el surrealista comunicado de ETA donde sostiene que mantiene el alto el fuego permanente. Si volar un aparcamiento entero y matar a dos personas no se considera violación del alto el fuego, sólo puede pensarse en dos interpretaciones. La primera es una disfunción mental tan profunda que impide cualquier relación inteligible. La segunda, que me parece más probable, es que no hay unidad en ETA en torno al diálogo, y las tensiones se intentan cubrir con juegos de palabras. Y en una organización terrorista los que tienen los fierros (como dirían los montoneros) son los que mandan. Que no suelen ser los más sutiles en lo que a estrategia se refiere. Entre otras cosas, porque un entramado terrorista de cinco décadas no está hecho sólo de ideología, sino de negocios, de medios de subsistencia, de modos de vida y de la incapacidad de vivir de otra forma. Con lo cual, los debates políticos en ese mundo cerrado y enrarecido se convierten a menudo en racionalizaciones de la vida por la que se ha optado o por la única vida que se puede llevar. De modo que la ETA dialogante tiene que surgir de esa evolución interna que puede ser favorecida por la presión de su entorno político, su única conexión con el mundo real. Y ese entorno puede ser influido por el nacionalismo vasco democrático, a condición de que ese nacionalismo tenga anclaje en el sistema político español. Por tanto, es mediante esa serie de vasos comunicantes que se puede ir estableciendo un flujo continuo en que iniciativas y propuestas circulen en los dos sentidos. Lo que se ha terminado es la vieja idea de González, de Aznar y también de Zapatero de enviar a sus expertos policiales y de asuntos vascos a verse las capuchas con ETA en alguna trastienda europea y arreglar eltema como en una partida de póquer. Con el detalle, en el caso de Zapatero, de que sometió su decisión de diálogo al control de las Cortes, como debe ser. Como ETA es multiforme y mutante, tanto más cuanto más rápida es su renovación como consecuencia de la presión policial, el diálogo directo es una ruleta rusa, porque no se sabe con quién se habla. En cambio el proceso político puede ir abriendo puertas hoy por hoy oxidadas por la sangre. Sabiendo que cada nuevo acto de violencia, incluso de kale borroka,es un palo en las ruedas de la carreta de la paz. Una carreta cuyos ejes, a diferencia de los de la canción triste de Atahualpa, tendremos que engrasar día a día si queremos andar por los caminos de Dios
.

                                                Manuel Castells, La Vanguardia, 13-I-2007

dijous, 11 de gener del 2007

dimecres, 10 de gener del 2007

GEÒGRAFS

Paro la taula i la cadira al mig de l’habitació i faig girar una mica les làmines de la cortina, buscant la millor il·luminació natural. Llum que obre i orienta i ens fa veure (o, si en fóssim capaços, entendre) millor les coses. ¿Són gaire més, ciència i consciència, que un esforç de cambra per assolir la llum, per ajustar-nos-hi, per saber desplegar els nostres papers en el millor angle, ben orientats, en bona hora? Com el geògraf de Vermeer, cadascú a tocar de la finestra d'allà on ha anat a parar.


diumenge, 7 de gener del 2007

SÉGOLÈNE

A França, Ségolène Royal està essent matxucada pels mitjans de comunicació i els rivals polítics per unes declaracions fetes des de la gran muralla xinesa en què per comptes de dir bravoure va dir bravitude evocant un proverbi xinès que parla de la valentor (perdó, la valentia) que assoleix qui arriba fins allà.

Fa una certa enveja (enllà de l'exageració mediàtica de l'assumpte i de l'oportunisme calendarista, però si no la matxuquessin per això ho farien per una altra cosa), una cultura on els polítics són avaluats pel seu ús (i dic ús, no accent) de les paraules.

dimarts, 2 de gener del 2007

AIXÒ NO TANCA


TOT POT CANVIAR, SEMPRE

Serà com ara:
bosses, papers, sabates, roba
pertot arreu
i la maleta, encara buida,
damunt del llit.

Serà com ara:
somnis, amics, amor, els llibres,
tot a mig fer,
i faltaran només minuts
per la sortida
.

                      De Pel viure extrem (1985)

dilluns, 1 de gener del 2007

METROPOLITÀ

Quadres i quadres i quadres, i llavors Cézanne. També, una mica més enllà, Van Gogh. Després he de tancar els ulls i anar a les palpentes fins a la llum matisada d'una petita exposició d'Antonello da Messina (amb l'extraordinària "Vergine Annunciata" de Palerm, la del drap blau tapant-li el cap i la mà estesa que gairebé et palpa, contemplant-te com si fossis l'àngel i duguessis la vora del vestit una mica descosida).

Encara camino d'esma una mica més enllà, fins a les dues madones de Bellini. Davant de la que resa amb el nen adormit, els ulls, badats, s'entelen. Torna el començament: Primo dierum omnium, / Quo mundus exstat conditus (En aquest primer dia, quan el món fou creat)...