ELS QUE S'ENFADEN DE PRESSA

Truca el timbre de la porta del carrer, una dècima de segon més del que és habitual: deixo el que estic fent i me n'hi vaig. Una veu jove, enèrgica, em demana per un veí. Li dic que s'equivoca i, contrariat, em demana a quin pis és. Li responc que no n'estic segur, perquè a l'escala hi ha més d'una persona amb aquest nom, i noto pel to de l'altra veu, per la impaciència que no amaga una contrarietat que estira la brida, que la meva resposta no el satisfà. Acaba tallant la conversa sense comiat i abans de penjar ja sento que truca a un altre timbre: una altra persona que deixarà el que feia, s'aixecarà, anirà pel passadís fins a l'intèrfon, respondrà i, si no és qui l'altre vol que sigui, n'obtindrà un ràpid rebuf. Hi he de pensar un moment: era ell, oi, que volia alguna cosa?