dimecres, 5 de març del 2008

TÉ MOLTS NOMS, L'ALBERCOC

Albercoc si sou de Castelló, aubercoc si sou de Palma, albericoc si sou de Sort, ubercoc si sou de Ciutadella i si no encara abercoc, abircoc, abrecoc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc o fins i tot abrebaracoc: vull creure que en som uns quants els que col·leccionem amb il·lusió noms distints de la mateixa comunitat per a les mateixes coses bàsiques, els que pensem contra la inèrcia o la simplificació centralista i globalitzant que és el matís, la variació, la perifèria el que ens torna alguna cosa més que eficaços i avorrits codis de barres. Som, doncs, uns quants els que podem apreciar una crònica de l'ultralocal, si volem dir-ho com Emili Manzano a les "Quatre paraules abans de començar" els seus Pinyols d’aubercoc, un llibre fragmentari, lateral, dialectal i, per tot plegat, tan remarcable que no me'n puc estar de passar-hi tota aquesta columna a veure si sé encomanar-vos el meu entusiasme.

Enllà del periodisme cultural, l'autor ha après (pel camí de tornada al seu món d'infantesa, a la llengua dels padrins, al lloc de joc i memòria) algunes de les lliçons bàsiques del dialecte de l'artista: que les mateixes coses poden ser dites sempre amb noms diversos, que les coses menudes són les que millor contenen la grandesa, que les històries personals són les que parlen a més gent. Lliçons que tots hauríem de saber aprendre encara que no es vulgui acabar escrivint un llibre: perquè és en el dialecte i en l'art, en la barriada del sentit majoritari, que ens afinem i acceptem la petitesa, la podridura, l'heretatge. L’autor diu terra i la boca se'ns omple de gustos que són els nostres a través dels d'ell. També sosté que fer un xiulet amb un pinyol d’aubercoc és una cosa que demana més paciència que traça: els que hem rascat i rascat els pinyols d'albercoc havent dinat al pati de l'escola i, més endavant, hem escrit algunes pàgines i n'hem llegit moltes més sabem que un llibre com Pinyols d’aubercoc requereix, en canvi, molta més traça que paciència. Manzano té la mena de traça que cal per fer-nos llegir i somniar, a més de xiular. Per fer arribar l’estiu al febrer. Per omplir-nos la boca d’aubercoc.

Publicat a El Periódico (Èxit), 28-II-08

[Avui Montse Serra fa a VilaWeb Lletres una extensa, excel·lent entrevista a Emili Manzano.]

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.