dimarts, 21 de juliol del 2009

"¿Y CÓMO ES ÉL...?"

Llegeixo al diari que Javier Marías presenta un nou recull d’articles i penso a comprar-lo malgrat un petit sotrac d’antipatia per l’autor, òbviament injust. Però els impulsos són impulsos són impulsos, que diria Gertrude Stein. Una cosa semblant em passava (diria que no sóc l’únic) amb un altre dels millors articulistes espanyols de la postguerra, Francisco Umbral, i suposo que cadascun de vostès podria anar allargant la llista amb un variat etcètera de noms d’altres autors i autores que llegim malgrat la seva imatge pública... o que per culpa d’aquesta potser mai no arribarem a llegir. Deu ser un dels efectes col·laterals de la reivindicada presència pública de la literatura: els escriptors més exposats i reconeguts s’han anat convertint també en personatges populars. I la màscara d’un personatge ho tapa tot. Si passa amb els polítics, amb els cantants de rock o amb els entrenadors de futbol, per què no havia de passar amb els escriptors?

Quan riem amb els esquetxos de "Polònia" en què apareixen Pere Gimferrer, Quim Monzó i Maruja Torres ben pocs ens aturem a pensar que l’obra de cap d’ells no hi treu mai el nas (seria com demanar que les idees o els ideals acompanyessin els personatges dels polítics). Al regne de la popularitat i el lloc comú s’hi és o no, i ara que hem aconseguit ficar-hi algun nom de lletres no deu ser el moment d’anar pel món de llepafils. Contents, doncs, que els escriptors apareguin en horari de màxima audiència i que els nens i els adolescents del país els reconeguin, això ens permet estar menys tristos pel fet que la literatura vagi desapareixent dels instituts i que ni els llibres dels autors famosos no siguin a les cases dels joves que se’n burlen tan de gust. Voldran saber, això sí, amb Perales, a què dediquen el temps lliure.

Enderiats a promoure la literatura (no ens confonguéssim: aquest era l’objectiu) fent famosos els autors, el destí ens ha condemnat a l’èxit: ara sovint sembla que ser simpàtic o sortir bé a la tele vulgui dir saber escriure, i que ser conegut vulgui dir ser bon escriptor. D’aquí que alguns noms no parin de fer la mona. Però algú de vostès recorda si Verdaguer coixejava, si Goethe va guanyar gaires premis o si Safo era de dretes?

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 15-VII-09
Versión en castellano


2 comentaris:

  1. Jo ara mateix m'estic llegint "Demasiada nieve alrededor". Malgrat la portada horrible. Malgrat ell. Però al final cansen una mica, aquests autors que només fan que queixar-se. Life can be so sweet (on the sunny side of the street.

    L.

    ResponElimina
  2. Ja ho deia algú altre: l'important és que parlin de mi, encara que sigui malament.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.