dijous, 30 de setembre del 2010

FIDELITAT I LLIBERTAT

"Per a això s'ha d'exigir una confiança tan il·limitada en la traducció que forçosament hi hauran de coincidir sense cap violència la fidelitat i la llibertat en forma de versió interlineal com coincideixen als textos mencionats [els textos sagrats] llenguatge i revelació."

Walter Benjamin, "La tasca del traductor"







Avui és el Dia Internacional del Traductor. Si voltant pel país us en trobeu un/a en alguna llibreria o biblioteca (a Barcelona, Castelló, El Vendrell, Girona, Mataró, Palma de Mallorca, Portbou, Reus, Sabadell, Santa Margalida, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Codines, València) doneu-li si us plau les gràcies per la seva feina forçosament fidel i lliure alhora.


MÉS
Màrius Serra, "Un traductor amarillo" (La Vanguardia)
Al Metrònom Ferrater

dimecres, 29 de setembre del 2010

INFILTRACIÓ RUSSA

A l'espera que la Casa Rússia obri les portes al palau del Marquès d'Alfarràs, allà on fins fa uns mesos el Síndic de Greuges s'escarrassava a fer entendre a una catalana (filla de feixista, és cert) que mentre no es declari el contrari Catalunya també és Espanya i doncs també hauria de ser defensada pels alts funcionaris estatals, a l'espera d'això, dèiem, de moment podem celebrar que Biblioteques de Barcelona és a punt de posar en marxa un cicle titulat "Catalunya-Rússia: viatge d'anada i tornada" que comença dijous dia 7 amb el traductor i poeta Jaume Creus parlant d'Osip Mandelstam i Anna Akhmàtova i es clourà el 2 de novembre amb les "Visions de Rússia" d'Olga Merino i Francesc Serés. Entremig, una mica de tot (lectures, traduccions, testimonis) i amb molt bona pinta.

La cosa russa s'escampa entre nosaltres... Que la senyora Cava de Llano ens agafi confessats!

dimarts, 28 de setembre del 2010

REDISTRIBUCIÓ CONSTITUCIONAL

A l'Amèrica Llatina algunes constitucions també serveixen d'escut, o de cotilla, o de pourparler... Com diu el President, "Me apasiona el debate". Però poques vegades tantes paraules havien explicat tan poc. O com deia aquell, potser és tant el que mostren que no importa que no expliquin.

dilluns, 27 de setembre del 2010

EN PARAULES DELS ALTRES

[Dijous passat Albert Manent va fer vuitanta anys. A tall de felicitació i reconeixement, heus aquí la reproducció d'un text escrit temps enrere per al volum Records d'ahir i d'avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels seus 70 anys]


Tot i que Albert Manent ha dedicat la major part de la seva obra literària a evocar base de retrats i biografies altra gent, una pila de gent, no em consta que ningú s’hagi entretingut a resseguir l’altra cara de la moneda: no pas què diu Manent dels seus contemporanis, sinó que han deixat escrit els seus contemporanis sobre ell. Perquè Albert Manent no ha passat en va per la petita història dels anys quaranta ençà, i tot i que la seva presència als papers dedicats a la cultura catalana en aquest període va sobretot lligada al núvol d’articles i a la pila de llibres que ha dedicat a les publicacions i els protagonistes de l’exili català, ara i adés trobem també l’evocació, aquí i allà, de vegades quasi evanescent, de la persona real que hi ha rere el nom de l’autor de tantes línies sobre els altres.

Als dietaris del pare, Marià Manent, la primera font que sembla lògic anar a consultar, l’Albert és inicialment l’infant que acompanya arreu al seu progenitor durant el prolongat retir montsenyenc dels anys de guerra (amb la transcripció d’alguna anècdota puntual, com el dia de març de 1937 en què “juga amb avions de paper” o el dia de juny d’aquell mateix any que pregunta: “Les bèsties, quan es moren, ¿no tenen un cel, alguna cosa? ¿No viuen mai més?”). Més endavant, ja adolescent, anirem trobant un Albert Manent que aprèn al costat del pare a caminar pel bosc, a esperar a l’aguait i a caçar, a escoltar els ocells, a visitar i interrogar la gent (la important i gairebé anònima) que feia i que fa el país. Però L’aroma d’arç serveix també, per exemple, per assabentar-nos de l’estima que a mitjans dels anys seixanta li tindrà Dionisio Ridruejo, qui un dia que va pujar a l’Aleixar després de dinar declinava l’oferiment d’una mica de mel fins que Marià Manent va dir-li: “Es miel que cultiva Alberto”, i aleshores ell respongué, contundent: “Por Alberto estoy dispuesto a probar todas las mieles”.

La correspondència entre Xavier Benguerel i Joan Oliver, per la seva banda, documenta l’aparició en escena d’un jove aede. L’abril de 1950, Benguerel escriu des de Xile: “El Guansé em diu que t’ha enviat tots els números de Germanor. En Riba m’escriu dient-me que els rep. També els ha rebut Manent. A propòsit d’en Manent, ahir a la tarda vaig rebre un llibre del seu fill. Imagino que deu ser un xicot joveníssim. Tot el llibre fa olor, més que dels versos del pare, de les traduccions del seu pare i de certs poetes anglesos. Però em va fer bon efecte pensant sobretot que deu ser gairebé un noi com el meu.” Era l’època en què devia tenir lloc l’anècdota que Miquel Llor reportà a Miquel Arimany sobre la seva coneixença d’Albert Manent: “En Llor es va manifestar molt content d’això i li demanà que li expliqués coses, perquè, va dir-li: “M’interessa molt saber l’opinió de la gent jove. L’altre dia en Triadú... I l’Albert, tot i el gran afecte que professava a en Triadú, protestà immediatament de la confusió que sofria en Llor –ell devia tenir prop de vint anys i en Triadú s’acostava a la trentena– prevenint-lo: “Oh!, en Triadú no és jove; en Triadú és dels grans...”

Un antic company, Joaquim Molas, que endegà amb ell la revista Curial a la Universitat de Barcelona, conta a Fragments de memòria que fou a través d’Albert Manent que va anar per primera vegada a casa de Carles Riba i Clementina Arderiu i a casa de J.V. Foix. A més, resumeix en una emocionada nota de 1995, arran de la lectura de la biografia del pare publicada pel fill, la seva relació amb tots dos, i hi evoca una estada al mas de l’Aleixar “a les acaballes de l’estiu del 53, quan l’Albert i jo tornàvem de les muntanys de la Mussara, on havíem fet les milícies universitàries, recordo un capaltard dolcíssim, amb un sol brillant que s’ajeia a poc a poc, asseguts tots tres, ell, l’Albert i jo, en un terrat obert al prodigiós ventall del paisatge”. Pocs mesos abans d’aquell mateix any, Carles Riba escrivia a José Luis Cano: “He hablado ya con Ferreter del número catalán de Insula. Él con su grupo, Triadú con el suyo, Alberto Manent y los todavía “verdes” que le rodean, son lo mejor de nuestra juventud intelectual: el conforte, permítame decir el triunfo, de los que un día pudimos temer que todo estaba perdido en Cataluña” (el mateix Riba, un any després, parlarà a Dionisio Ridruejo d’Albert Manent anomenant-lo “mi enlace, en cierto modo, con los que pudiéramos llamar estudiantes en activo”).

Efectivament, el nostre protagonista assolí aviat categoria de punt de referència. Miquel Arimany, per exemple, subratlla la importància que per a ell va tenir cap a la fi dels anys quaranta l’inici de la relació amb un grup de joves estudiants universitaris deu anys menors que ell però que en alguns casos es convertiren en sòlids amics, i apunta els tres noms clau, per ordre alfabètic: Antoni Comas, Albert Manent i Joaquim Molas. Josep Espar i Ticó, per la seva banda, també el situa entre els pocs “catalanistes” que trobà en entrar a la universitat, cap al 1947, i més endavant a les seves memòries, per donar fe de la vitalitat de l’Acadèmia de Llengua Catalana i de l’èxit de les seves sortides pel país, afirma com un argument de pes que “l’Albert Manent, en Santiago Albertí, en Jordi Mir, que molts cops ens havien acompanyat i seguien les nostres ativitats, estaven impressionats”.

Les memòries d’un altre agitador cultural en estat pur, Joan Colominas, també serveixen per resseguir la presència proteica d’Albert Manent en tertúlies, campanyes, grupuscles, revistes i col·loquis diversos dels temps durs i els ja no tan durs d’oposició al franquisme. Colomines explica que a començament dels anys seixanta, havent-se fet amic i company de passejades de Joaquim Molas, aquest li comentà un dia que la seva seguretat i contundència feien por a en Manent. I el responsable de Poemes continua: “Vaig quedar parat. I vaig telefonar a l’Albert Manent, per si volia que anéssim a fer un tomb. A vegades aquestes telefonades volien dir molt més del que deien. I com que en Manent sempre ha estat un addicte al misteri i a la conspiració, va acudir puntual.” Es van trobar a la penya del Tèrminus, van baixar Passeig de Gràcia avall, van regirar plegats la llibreria Marca i van anar a petar al parc de la Ciutadella, parlant i parlant i travant una relació que s’ha mantingut fins als nostres dies.

Manent passejava, xerrava amb aquest i aquell, posava la gent en contacte, conspirava i, a més, anava també introduint-se a poc a poc en primera persona en la literatura catalana impresa, a través de la participació a Serra d’Or i en tot d’altres iniciatives editorials més i menys exitoses i a través del primers llibres signats per ell. A Els exiliats catalans a Mèxic, tot evocant el mecenatge de Dalmau Costa, Vicenç Riera Llorca explica que aquest (que de tant en tant venia a Catalunya de visita) li havia demanat que l’ajudés a “conèixer gent més jove, de les noves generacions que fos destacada per les seves activitats catalanes”. Riera Llorca continua: “Li vaig donar els noms d’Albert Manent, Joaquim Molas i Max Cahner. S’hi va trobar i tornà entusiasmat d’haver-ne fet coneixença: li van semblar intel·ligents, ben preparats i amb molta empenta”. I documenta la participació de Manent, anys més tard, en l’aparició a Mèxic (finançada per Costa) del número 107 de la Revista de Catalunya. Però com dèiem, Manent ja no feia només de mitjancer: a més del camí estroncat que representaven els seus dos llibres de versos (de 1949 i 1951), als anys seixanta encetarà la publicació del seguit de biografies d’homenots de les nostres lletres. Tomàs Garcés parlarà d’ell, amb motiu del llibre sobre Guerau de Liost, per elogiar-ne aquesta faceta de biògraf: “cal dir que tant Albert Manent com Antoni Comas han fet un gran servei al nostre poeta. L’un i l’altre han recollit gairebé tot el que s’havia publicat sobre la seva obra poètica – i sobre la vida i les activitats múltiples de Bofill i Mates. Manent, minuciós, ho ha escorcollat tot, i ha vençut la dificultat de donar-nos en unes dues-centes pàgines una biografia rigorosa, on s’entrecreuen el polític, el periodista, l’orador i el poeta. Tot hi és. I l’home. Els llibres de poesia són ressenyats meticulosament, sovint poema per poema.”

El repàs no és, evidentment, exhaustiu, i ha deixat volgudament de banda peces amb menció diguem-ne “obligada” a l’autor com ara les ressenyes crítiques dels seus diferents llibres. Però vull creure que aquests apunts mostren clarament que Albert Manent és no només la muntanya de paraules que ha dedicat als altres –als “seus” altres– sinó també una més modesta però això no obstant ben tangible col·lecció de paraules d’altres que li han estat i li van essent dedicades. En justa correspondència.

© Jaume Subirana, dins Records d'ahir i d'avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels seus 70 anys (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001)


MÉS
"Albert Manent, el catalanismo de ayer y de hoy" (La Vanguardia)
"Albert Manent: 'L'església catalana no va contra ningú'" (entrevista a Catalunya religió.cat)

diumenge, 26 de setembre del 2010

D'OCASIÓ

Fa uns dies que tenim instal·lada al Passeig de Gràcia la cinquanta-novena edició de la Fira del llibre d'ocasió antic i modern. Per als interessats per la mercaderia, el Diari d'un llibre vell conté la llista dels estands (bàsica tenint en compte que el Gremi de Llibreters de Vell no troba necessari encarregar un web específic de la Fira).

Enguany l'escriptor homenatjat ha estat Josep Termes, el cartell és de Toni Catany i l'exposició (miniexposició: crisi obliga) és sobre "La fotografia i els llibres". I hi torna a haver l'estand de reciclatge dels "Llibres solidaris", una excel·lent idea... que ahir dissabte ja no admetia més donacions. Avís per navegants amb problema d'espai a casa.

Tot plegat, fins al proper diumenge, 3 d'octubre.













UNA CURIOSITAT
Compareu cartells...

dissabte, 25 de setembre del 2010

RIUS (DE LLÀGRIMES)

Bon cap de setmana mercedari.



Si us ha agradat, aquí en teniu la versió de l'intèrpret original, amb metratge televisiu en blanc i negre d'uns anys després. I aquí una versió també filmada de la Primera Dama (magnífica frase final), amb Joe Pass a la guitarra.

dijous, 23 de setembre del 2010

ENSENYAR LITERATURA EN TEMPS D'INTERNET

Aquest és el títol de la sessió d'avui (darrera del cicle en curs, de moment) de les "Converses sobre llibre, literatura i lectura" associades al Postgrau en "Llibre, literatura i lectura en la societat de la informació UOC-Grup 62-Leqtor" que posem en marxa d'aquí a poques setmanes.

Els convidats d'avui són el professor Daniel Cassany (UPF), Anna Pujol (responsable d'edu365.com de la Generalitat de Catalunya) i la directora del projecte lletrA, Teresa Fèrriz. L'acte serà a les set de la tarda a la Seu de la UOC del Barcelonès (Rambla Catalunya, 6, 2n, Barcelona).

dimecres, 22 de setembre del 2010

TOIXOS I RESPONSABLES

Josep Porcar es pregunta si no serà ja tard per aturar la xenofòbia (no us perdeu el vídeo del monòleg de Buenafuente al peu del seu apunt). Jo em temo que no hi ha gaire res a aturar de fons (vull dir que el menyspreu d'un altre en benefici propi mai no se n'ha anat d'aquesta terra nostra de postguerra). Però sí que hi deu haver, i molt, a evitar en les formes. Perquè ara la xenofòbia llueix en públic de la maneta de la imbecil·litat i la impunitat amb càrrec. I no només al País Valencià (impagable la reacció a l'ús del valencià en la celebració de la Diada a Barcelona) o a l'Espanya d'Osborne i Perejil. L'altre dia, per exemple, davant dels meus sospirs en mode local, em van passar el vídeo de l'himne del partit de Berlusconi, "Meno male che Silvio c'è", i per uns moments no podia creure el que sentia i veia. O escolteu-vos mig minut seguit els patriotes del Tea Party al país d'Abraham Lincoln. O mireu-vos el nou mapa de l'extrema dreta al nord d'Europa, on diuen que la gent és bla, bla, bla. En temps de crisi, lladre l'últim. Però ara a més fer-ne un discurs sembla que dóna vots. Propera estació, dubtar de la democràcia.

dimarts, 21 de setembre del 2010

PREDICCIÓ I APUNT

Després de tot el dia carretejant-lo en sec, he tret la llibreta i hi he escrit Agafo el paraigua, perquè així sé que no plourà. Passats encara no cinc minuts una escampadissa de gotes ha començat a puntejar les voreres de l'Eixample. Llavors he pensat, apa, llestet, t'acabes de quedar sense apunt pel bloc, i m'he afanyat cap a casa. I ara escric a recer, mentre el cel s'esberla i el paraigua degota al plat de dutxa.

dilluns, 20 de setembre del 2010

BLAIR ÉS NAS EN SLANG

M'encanten les històries de peu de pàgina als diaris... L'altre dia hi vaig llegir que diu que Peter Morgan, guionista de The Queen (ben recomanable, si no l'heu vista), ha subratllat amb retolador fosforescent un passatge de les memòries de Tony Blair acabades d'aparèixer. És el del moment en què la Reina rep Blair a Buckingham per primera vegada, l'any 1997, per encarregar-li de formar govern i li comenta: "Vostè és el meu desè primer ministre. El primer va ser en Winston. Això va ser abans que vostè naixés". La frase, esplèndida, té un petit problema: Morgan sosté que se la va inventar per a l'escena corresponent de la pel·lícula (no queda constància de les reunions amb la Reina, i doncs no podia citar). Així doncs, o bé el guionista té dots adivinatoris o bé l'exprimer ministre creu ara que recorda el que de fet va veure en pantalla. Esplèndid, ja us ho deia.

dissabte, 18 de setembre del 2010

SOLS

Avui, una represa d'una represa. Del darrer disc de Hinson, All dressed up and smelling of strangers, que és una col·lecció de versions. Bon cap de setmana.


divendres, 17 de setembre del 2010

DE GÈNERE

Tots dos han llegit la notícia d'un marit que s'ha lliurat a la policia i ha confessat haver matat la dona a martellades. Al vespre el lector masculí torna a casa i es troba la portera que plega el diari i esbufega: "Quina forma més bèstia de morir". I ell fa que sí, és clar, amb el cap, tot i que recorda que el que ho ha trobat és una manera francament bèstia de matar.

dijous, 16 de setembre del 2010

ÚS I RELECTURA DEL "CANT ESPIRITUAL"

Què podem dir del "Cant espiritual" de Maragall? Què més en podem dir? L’hem vist imprès tantes vegades en tants recordatoris (sempre amb alguna errata, per subratllar que som mortals), l’hem escoltat tants cops mal declamat (amb somiqueig contingut o llàgrimes als ulls del lector) darrere d’un faristol, n’hem evocat l’últim vers tantes vegades en públic o en el recolliment d’alguna estona de silenci, l’hem citat a classe, l’hem comparat amb els homònims de March i de Palau i Fabre, el vam obliterar, més tard el vam recuperar, l’hem mal recitat, l’hem recomanat, l’hem antologat... Què més n’hem de fer o se’n pot fer, encara, del "Cant espiritual"?

Hi ha uns quants textos literaris, sobretot certs poemes, que duen la corona brillant de ser usats públicament fins a l’extenuació (si és que s’extenuen, les paraules). Passa amb el Virolai, amb "El Noi de la Mare", amb "La pàtria", amb l’"Assaig de càntic en el temple". I passa (o com a mínim passava) amb el "Cant espiritual" de Joan Maragall. Però la familiaritat té una altra cara, que és l’emboirament. Perquè en el fons aquests textos els evoquem, més que no els llegim, i quan tornen a aparèixer davant nostre sovint pesa més la idea que en tenim que no pas les paraules concretes que els formen. Creiem que els rellegim, quan de fet moltes vegades tot just hi passem la ment de pressa pel damunt. Cal aturar-se i fer una passa enrere, tornar al bell començament. Cal desfamiliaritzar-s’hi: tornar a llegir-los com si els llegíssim per primera vegada. Només així podrem pensar com respondre la pregunta inicial.

De fet, una cosa semblant a això que explico no passa amb els Evangelis? Doncs fem amb el "Cant espiritual" com amb els Evangelis.











-------------------------------
Publicat a Foc Nou, núm. 433 (agost-setembre 2010)

dimecres, 15 de setembre del 2010

VERD, TARONJA, VERMELL?










Volia escriure una entrada feliç explicant que estava (que estic) tan content que la Setmana del Llibre hagi concedit el Premi Trajectòria ("a un professional vinculat al món de la cultura catalana que hagi destacat en la seva divulgació") a la Maria Barbal, excel·lent escriptora a més de bellíssima persona, però just avui m'assabento que plega la Llibreria Ona, perquè tanca la distribuïdora L'Arc de Berà, propietària del local de la Gran Via barcelonina, a dues passes de l'antic hotel Ritz. El llum passa llavors tot d'una del verd al taronja. I escric taronja perquè aquest tancament té a veure amb la reordenació en curs d'actors i agents al mapa "social" (vull dir funcional i empresarial) del llibre català. En principi, a ningú no ens agrada que tanqui una llibreria, i menys una com Ona, però la dinàmica de plaques del sector duu a notícies com aquesta i a d'altres (potser no sempre luctuoses) que aniran venint. I llavors queda el llum vermell, un fet d'aquells que quan te n'assabentes et fa saltar a la cadira, un tema d'aquells que et pensaves que ja estaven resolts i que ressuscita com un zombi cultural... Però potser que ho deixem per a un altre dia, no? Avui el que toca és felicitar la Maria Barbal. I brindar, ep, a la memòria de la gent d'Ona.

MÉS
La notícia del tancament d'Arc de Berà al bloc de Jordi Ferré (Cossetània).
"La caiguda de l'Arc" (Joan Carles Girbés)

dimarts, 14 de setembre del 2010

DUTXA FREDA

Per temperar una mica l'entusiasme iPàdic que ens envolta (al qual acabes contribuint gairebé sense voler, i això que un servidor de moment només hi ha jugat una estoneta, amb el giny dels de la poma), s'ha de reconèixer que aquest recent vídeo amazònic de contraprogramació està bastant ben plantejat: "De fet, em van costar més les ulleres..."




Via BEAT.cat

dilluns, 13 de setembre del 2010

DE MEMÒRIA

La col·lecció de poesia i circumstàncies amb Ara Llibres (sí, la dels llibres de Nadal, de casaments i de funerals) ja comença a fer pinta del que volíem, de col·lecció. N'acaba de sortir d'impremta el quart volum, 50 poemes per saber de memòria, aquesta vegada amb pròleg (esplèndid) de Narcís Comadira.

Ja s'està distribuint a llibreries, i el presentem el proper dissabte, dia 18, a les 12h del migdia en un acte a favor de la lectura i els versos dits de memòria a la Setmana del Llibre en Català, a la Ciutadella barcelonina.



Josep Murgades, "50 companyons" (Avui, 27-X-10)
A "Lecturàlia" (6:50) Màrius Serra dóna al llibre quatre eles
"Me'l sé de memòria" (Josep M. Fonalleras, El Periódico)
Poemes per marcar el ritme del pensament (VilaWeb)
A L'illa dels llibres
Per comprar-lo a Llibres.cat
Informació a Melibro.com





I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles
.

[Josep M. de Sagarra, "Aiguamarina", fragm.]

diumenge, 12 de setembre del 2010

MAI NO ÉS TOTHOM CONTENT










Principis de setembre als passadissos de la Universitat Pompeu Fabra. Dues noies se suposa que recuperadores avancen meloses abraçades a una carpeta amb tot de penjolls penjant dels canells i pintades com si anessin a fer una incursió a la tribu del costat. Una es queixa a l'altra amb vehemència:

–Me pasó en el examen de mates igual. Lo estudio el último día a tope, entro y eran las mismas preguntas... ¡Las mismas!

divendres, 10 de setembre del 2010

COMADIRA: PLOMA I PINZELL








No sé si ho sap tothom, però no és cap revelació que William Blake, a més de l'autor de les inoblidables Cançons d'innocència i experiència, va ser un original gravador (la seva tomba en diu "Poet-painter"), o que Michelangelo Buonarroti, a més de l'escultor de la Pietat i pintor de la Capella Sixtina, fou l'autor d'uns esplèndids sonets traduïts a un munt de llengües. Vull dir que malgrat la discussió més o menys acadèmica sobre si pot més la pintura o pot més la poesia, per a un bon nombre d'artistes, alguns de primera línia, la ploma i el pinzell no només no estan en competència ­sinó que es poden fer servir alternativament.

En català, hi ha uns quants casos de noms que apareixen a les històries de la pintura i de la literatura: subratllem al segle passat els de Santiago Rusiñol i Joaquim Torres-Garcia o, en temps més recents, pintors amb bona capacitat literària com Antoni Tàpies (L'art contra l'estètica, Memòria personal) o Antoni Llena (que el 2008 va aplegar Per l'ull de l'art) i, a més del cas singular de Joan Brossa, l'esplèndid estol de poetes i pintors, o pintors i poetes, format per Albert Ràfols-Casamada, Felícia Fuster, Narcís Comadira i Perejaume.

Narcís Comadira, que publica amb molta més regularitat que no exposa, té penjada fins a finals de mes al Museu de Montserrat (¿heu vist mai el Caravaggio que hi guarden, o la Madeleine de Ramon Casas?) una antologia de la seva obra ("Narcís Comadira. 50 anys de pintura") comissariada per Jordi Falgàs, responsable de la gran exposició d'art català a Cleveland i al MOMA l'any 2007. Els quadres de l'autor d'Enigma aniran després, de finals d'octubre a finals de gener, al Museu d'Art de Girona. Des de la meva inexpertesa en arts plàstiques jo no sé si Comadira -indiscutiblement un dels millors poetes catalans vius- és tan bon pintor com poeta, però sí que sé que la seva pintura ens parla del que Jordi Ibáñez, al catàleg, en diu l'espai desert del Noucentisme, que ho fa des de la discreció i la intensitat, que els seus colors i arbres i pedres tenen una estranya força evocadora. Com els gravats de William Blake. Com els versos de Miquel Àngel.


-------------------------------
Publicat a El Periódico, 8-IX-10
Versión en castellano

dijous, 9 de setembre del 2010

CRAYWINCKEL











Hi arribo i han canviat el sentit dels carrers. L'autobús s'enfila ara pel passeig del fotògraf, de la botiga de mobles, de la parròquia, de la residència on va ser l'àvia, del passatge esdevingut supermercat, i deixa de banda la papereria dels primers llibres, la casa del poeta, la petita bodega, la benzinera. M'ho miro tot plegat (el que encara hi és i el que per mi és com si encara hi fos) des de l'alteració mínima d'un simple canvi de sentit, però el resultat –familiar i estrany alhora– sobta com si un amic canviés de llengua. Visitants a casa, potser mai no som altra cosa.

dimecres, 8 de setembre del 2010

NITS DE VENT












Quan surten els estels i surt la lluna,
       quan el vent bufa fort,
tot al llarg de la nit molla i obscura
       ell cavalca al galop.
Tard en la nit, amb els focs apagats,
per què galopa en cavall desbridat?

Quan els arbres gemeguen i es barallen
       i el mar mou els vaixells,
enllà pel camí ral, soroll i tralla,
       enllà galopa ell.
Enllà galopa i galopa, i llavors
gira i se’n torna altre cop al galop
.

Robert Louis Stevenson, A Child's Garden of Verses (1885)
Versió de JS

dilluns, 6 de setembre del 2010

diumenge, 5 de setembre del 2010

JA ESTÀ? ARA SÍ?

Bitartean heldu eskutik, esbatzen zigun,
ez dut promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu bat besterik ez
.

Kirmen Uribe, 'Bisita'

Mentrestant agafa'm la mà, ens demanava.
No vull cap promesa, no vull cap disculpa,
només un gest d'amor.



divendres, 3 de setembre del 2010

FESTA ESTELLÉS











Sé que hi arribo gairebé a misses dites, però encara que no hi pugui ser i llegir el que m'hauria agradat de llegir-hi no vull deixar passar l'oportunitat de convidar-vos a dir Vicent Andrés Estellés amb motiu de la "Festa Estellés" (a can VilaWeb, al carrer Ferlandina, si sou de Barcelona).

La cita és avui a partir de les set de la tarda, i oberta a tothom. Si no hi podeu anar (bé, si hi aneu també) només us caldrà punxar al vídeo d'aquí a sota i hi retrobareu un Estellés primigeni en la veu de l'Ovidi, un dels primers convidats a taula...





Aquí podeu veure completa l'hora d'entrevista amb el poeta al programa "Identitats" de Josep M. Espinàs de 1987 (fantàstic, el rebost de TV3). Per als amants de les notes a peu de pàgina, Estellés hi comenta que no té el batxillerat, fa algun apunt interessant sobre la gènesi de Coral romput (al minut 9:37), conta amb una simplicitat espaordidora la mort de la seva filla de mesos (16:53) i explica com havia escrit algun llibre per pura necessitat i que li trucaven a hores intempestives gent que després no deia res o que l'insultava, i com van fer esclatar el bust que van instal·lar-li en homenatge al seu poble.

dijous, 2 de setembre del 2010

EN BLANC

Passen les hores. Hi ets de molt bon matí. Canvies el color i la mida de l'esquer, canvies de lloc, et fiques al riu fins a la cintura, en surts... Res de res. La pesca és, sí, un exercici de paciència, però tant com això és una escola d'acceptació que de vegades tot plegat, facis el que facis, és per no res.