PINASSA

Aquests dies que hem entrat ja de ple a l'estiu, si surto de la feina avançada la tarda miro d'aturar-me un moment just en una cantonada, a tocar d'una vella tanca de maons i forja a l'altra banda de la qual hi ha un jardí. Ombregen el jardí uns pins prou alts per a la zona, i com passa en aquests casos el terra, aquí de sorra allà de pedres, és tot cobert de pinassa. L'olor de la pinassa a l'estiu a la tarda, encara millor al vespre, després de tot un dia de sol escalfant-la, és una d'aquestes coses que em retorna. No sé gaire a on, però em retorna. És el Vallès, és llum endolcida, és alguna mena de benestar domèstic, nostrat però envejable. Olor de pinassa a l'altra banda de les tanques i tu sense pressa, la feina feta o abandonada, l'aire embaumat i amb aquell punt de densitat ni humida ni ofegadora. Olorar, tancar una mica els ulls, avançar distret i olorar encara.