dijous, 31 de maig del 2012

CARLES RIBA &











"Carles Riba, de tots els homes de la meva generació, ha estat un cas a part. A part en el sentit d'una moralitat literària estricta; ningú com ell no ha provat aquella mena de tortura de la responsabilitat de la lletra que s'escriu. D'aquesta responsabilitat, Carles Riba n'ha fet un culte ferocíssim, implacable. És curiós, perquè Carles Riba, com jo mateix, vàrem començar a treballar en un moment una mica desgavellat, ple d'improvisacions, en el qual el bagatge acadèmic que dúiem els escriptors catalans era gairebé nul. A ell, com a mi, com a tots plegats, ens va influir d'una manera decisiva Josep Carner. Carner tenia deu anys més que nosaltres, havia estat el gran estassabarders —que dirien a l'Empordà— de tota la carrincloneria, de tota la imbecil·litat indocumentada en forma de prosa i de poesia que s'estilava a Catalunya. Carner va dotar la literatura catalana d'un coll net i d'una camisa neta, per a poder presentar-se entre gent civil; li va ensenyar una manera de saludar les senyores, de menjar els espàrrecs, d'anar a missa i de pagar un taxi. Després de Carner, els escriptors que volguessin tenir una mica de cara i ulls no es podien permetre certes modalitats rupestres ni certes ganyotes de seminari. Carner era un home de punch i al mateix temps un home de gràcia i de barrila. Tota la seva obra anava fluint d'una manera despreocupada, amb aquella tombarella genial d'un saltimbanqui que fa equilibris sense donar-los gota d'importància."

 Josep M. de Sagarra, "Carles Riba", Mirador, 21-V-1931 (aplegat a L'aperitiu)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.