dimecres, 22 de novembre de 2017

DE AMICITIA

Fardin altres dels seus mèrits o de foto palpant famós, jo gallejo de bons amics:

• Oriol Comas i Coma: "Juga cada dia: seràs més feliç i allargaràs la teva vida" (La Vanguardia, 22-XI-17)

• Fernando Beltrán: "L'home que bateja les empreses" (Diari de Girona, 4-XI-17)

• Núria Iceta: "Més en menys" (El Periódico, 9-X-17)

• Carme Arenas: "En aquest país els creadors es moren de gana, i no tan sols els escriptors" (VilaWeb, 23-V-17)




dimarts, 21 de novembre de 2017

EN MANS DE QUI ESTEM

Nivellàs institucional, a partir de 1:45, i aquest to de ròlex i gomina: "Pues nada, ya l'he dao los datos"; "Esto de la memoria está muy bien, de verdad, lo digo sinceramente, me parece que es algo muy útil"; "Pero me va a permitir señoría que yo le pida que no haga memoria selectiva"; "Condenar el bombardeo de Guernica es una cosa estupenda que yo desde luego hago"... Agustín Conde Bajén, Secretario de Estado de Defensa de España. Secretario de Estado.




diumenge, 19 de novembre de 2017

PINTAR, ESCRIURE

Fet amb pinzell mil anys enrere, sobre l'escriure i la identitat. D'un llibre senzillament extraordinari que aquests dies fullejo per fer-ne llibres nous, mil anys després.


QUAN YU KE PINTA BAMBÚS

Quan Yu Ke pinta bambús
veu els bambús, no veu la gent.
I no és tan sols que no vegi la gent:
tampoc es veu a si mateix.
Ell mateix es torna bambú
que creix fresc i sense límits.
Zhuangzi ja no és en aquest món.
¿Qui podrà doncs arribar a preuar
aquesta mirada tan fonda i tan singular?

                               Su Shi / Su Dongpo
                               Versió de Manel Ollé




dissabte, 18 de novembre de 2017

CAPVESPRE

De Gregori, Dylan i nosaltres. Així en família. Bon cap de setmana.

E credo di sentire una preghiera
e mi potrei sbagliare e oppure non lo so.
E non è buio ancora, ma lo sarà fra un po'





divendres, 17 de novembre de 2017

ADMISSIÓ

Jo també vaig néixer amb un retard. En el meu cas, de deu minuts.

dijous, 16 de novembre de 2017

dimecres, 15 de novembre de 2017

ÀLBUM

La mort té vida pròpia.
Fixa't en el seu àlbum,
com canvia en un any:
com s'ha difuminat
aquella taca fina,
i en aquesta foto
allò altre darrere
del cirerer florit
bé podrien ser ombres.
De fet no pots
provar que no
ho siguin.

                    Kay Ryan
                    versió de JS




MÉS
"Escriure un poema és com teixir una xarxa de pesca". Poètica de Kay Ryan


dilluns, 13 de novembre de 2017

SOM SALDOS

Algun dia, amb calma (si és que mai torna la calma a Konilòsia) haurem de recopilar i enfilar, contrastar i valorar, el gavadal de diàlegs creuats entre escriptors de pes que el Procés va generant.

Avui, per exemple, Josep M. Fonalleras replica a El Periódico ("Els rics i les veritats") l'afirmació de Javier Cercas, a partir d'unes dades del CEO, segons la qual els independentistes són els catalans rics. Un servidor és lector i admirador de tots dos, amb el defecte de viure a Barcelona. No sé si aquí les coses van diferents, però si l'autor de Soldados de Salamina ha passejat per Sarrià o Pedralbes, com explica l'estranya floració de banderes espanyoles? I com és que l'economia del país no es dispara amb el milió de rics aplegats dissabte al carrer Marina? Alguna cosa no lliga en certes frases ràpides, fulgurants com llampecs, que després hi ha mitjans i ciutadans que usen i repeteixen convertides en bales i destrals. I perdonin-me les imatges: faríem bé, tots plegats, de començar a abaixar el foc fent l'esforç de racionar les metàfores i els adjectius feridors. Com ara quan Cercas sostenia dies enrere a Libération ("En Catalogne, une dangereuse fiction narcissique") que a Catalunya ens hem encaparrat a suïcidar-nos o que en aquests moments les millors persones hi són capaces dels més grans errors, intoxicades per fantasies verinoses.

A mi, intoxicat per la literatura, tot plegat m'ha recordat el que l'any 1943 Josep Carner escrivia a Mèxic parlant d'Alfonso Reyes: "Los que se criaron dentro de un orbe cultural en auge, o siquiera dentro de una lengua que aún sostenía su fuerza imperial, por eso mismo han vivido limitados, dentro de ese orbe o de esa cultura. Nosotros, en cambio, hemos tenido que buscar la figura del universo juntando especies dispersas en todas las lenguas y en todos los países. Somos una raza de síntesis humana. Somos el verdadero saldo histórico".

N'hi ha que viuen en un orbe cultural en auge i altres que som saldos històrics. Ningú és més llest per la banda on ha caigut o on ha decidit instal·lar-se. Però estaria bé recuperar la perspectiva, i l'equanimitat. A més d'una certa solidaritat. Els catalanistes podem estar equivocats, Javier, però no som suïcides. En tot cas, som saldos.


MÉS
Josep M. Fonalleras, "Euforia y pánico" (El Periódico, 9-XI-17)
Javier Cercas, "Los independentistas son los catalanes ricos" (El Periódico, 11-XI-17)
Tom Harrington, "Catalonia and the Art of Differential Diagnosis" (CounterPunch, 14-XI-17)


diumenge, 12 de novembre de 2017

SALVAGUARDIA

"Cuenta hoy Cataluña con un gran poeta lírico que sólo puede parangonarse en la historia de las letras catalanas con Verdaguer y con Maragall. Tal es José Carner. Como los dos insignes poetas citados, es católico, apostólico, romano, y tan ferviente catalanista que hasta el anticatalanismo de algunos catalanes parécele un catalanismo sui generis. Para Carner, fuera de Cataluña nada hay en España; la España interior, dice, no opone al espíritu colectivo de Cataluña más que el privilegio y el instinto de su salvaguardia. (...) Carner es rico y casticísimo en su catalán, de los que rebuscan vocablos en los autores de la edad media y en el habla campesina, y los adapta científicamente para enriquecer la prosa; no se hace obscuro sin embargo, o, al menos, en el grado que otros de sus contemporáneos, por su tendencia a lo popular y su fino instinto de verdadero poeta. Es clásico por la medida, templanza y reflexión de su musa, con algo de melancolía y otro algo de humorismo a la inglesa."

   Ángel Salcedo Ruiz, La literatura española. Resumen de historia crítica, vol. IV (Madrid, Ed. Calleja, 1917)




dissabte, 11 de novembre de 2017

TAMBORINANT

Cauen governs legítims, governen els corruptes, perdem el poc que teníem, dormim malament i Dembelé segueix de baixa. Però Joe Henry treu disc nou.

Apa, bon cap de setmana a tothom. Tret dels que aplaudeixen que s'empresoni la gent.





dimarts, 7 de novembre de 2017

dilluns, 6 de novembre de 2017

POLTRES

Moltes parets que haurien sigut aptes per ser pintades estan intactes. Els més de quatre-cents animals que hi ha representats estan distribuïts tan discretament com en la natura. No hi ha exhibicions pictòriques com a Lascaux i Altamira. Hi ha més buidor, més sigil, potser més complicitat amb la foscor. Però tot i que aquestes pintures són de quinze mil anys abans, la majoria són tan hàbils, tan observadores i tan gràcils com qualsevol de les pintures posteriors. Podríem dir que l'art va néixer com un poltre que de seguida es posa dret i camina. O, per explicar-ho menys vívidament (en la foscor tot és vívid): el talent per fer art acompanya la necessitat de l'art; arriben junts.

                                    John Berger, "Le Pont d'Arc" (Sobre el dibuix, Viena, 2016, p. 92. Trad. de Marta Pera Cucurella)




dissabte, 4 de novembre de 2017

EN EL LLARG ESFORÇ

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra
.

Bon cap de setmana, miradors.




divendres, 3 de novembre de 2017

NOVEMBRE

Posar gent a la presó per les seves idees i il·legalitzar partits en una democràcia europea al segle XXI. Què podria sortir malament?



dijous, 2 de novembre de 2017

CARNER, ENCARA

A la seva autobiografia, Bob Dylan explica que el dia que tornava del funeral de son pare al Midwest va trobar a sobre de la taula una carta d’Archibald MacLeish, un dels grans poetes nord-americans (els altre són, segons ell, Carl Sandburg i Robert Frost): "Aquests tres, els Yeats, Browning i Shelley del Nou Món, eren figures gegantines, havien definit el paisatge de l’Amèrica del segle XX. Ho havien posat tot en perspectiva. Fins i tot si no en coneixies els poemes, coneixies els seus noms". Això fan els clàssics literaris: donar la mesura, posar en perspectiva. I perviure entre nosaltres.

L’any 1970 un Josep Carner ja octogenari que vivia a l’exili, a Bèlgica (ves quines coses), i des d’allà simbolitzava tot un segle de cultura catalana, retornà fugaçment a Catalunya per, entre d’altres coses, recollir un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que finalment no se li va concedir. Carles Casajuana, escriptor i diplomàtic com Carner, acaba d’escollir aquell moment (que era també el del final del franquisme) i aquell personatge per construir la seva darrera novel·la, Retorn (Columna), elegant i tornassolada com un record o un mite, o com el record d’un mite. Alhora, aquests dies Quadern Crema distribueix Epístoles a Josep Carner, el darrer llibre del poeta i traductor Salvador Oliva, que ha escollit la figura de l’autor de Nabí per adreçar-hi tres poemes que són fines reflexions sobre poesia, català, crítica i literatura catalana. Assaig en vers. L’aposta és arriscada... i reeixida. Precisament el Nabí, publicat fa vuitanta anys, va ser l’any 2000 al centre d’una polèmica literària que aquí reapareix sense estalviar dards ni mordacitat.

Ens acostem al mig segle de la seva mort i Josep Carner segueix, doncs, sent present, sent productiu, donant forma i paraules a llibres i a debats. Ja ho deia Bob Dylan: defineix el paisatge i posa les coses en perspectiva. Fins i tot si no has llegit el Nabí coneixes el nom de Carner. I si l’has llegit, somrius i segueixes llegint. És el que passa amb els antecessors. Amb els clàssics.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-XI-17
Versión en castellano



               

dimecres, 1 de novembre de 2017

SOM GOSSOS?

Avui és Tots Sants, el dia dels morts. De la mort viva, dels avantpassats pervivint en nosaltres. I la Montse, desorientada com tants, m'envia l'àudio d'un text d'Hernán Casciari ("Una canción de cuna") parlant sobre "Pare" de Serrat i sobre Catalunya. Jo li menciono la peça extraordinària de Casciari sobre Messi, que em va guanyar per sempre més com a lector seu. Li envio l'enllaç al text i, és clar, el rellegeixo, i busco el vídeo amb les imatges que hi lliguen. I escoltant i mirant i llegint m'adono que "Messi es un perro" està molt bé però que encara no l'havia entès del tot, que Casciari no hi parla només sobre Messi ni sobre futbol. Hi parlava també, molts anys abans, d'això que està passant ara mateix a Catalunya. Si Messi és un gos, o un home-gos, Catalunya deu ser un país-gos. Sempre mirant la pilota. Ni especialment intel·ligents ni especialment hàbils per a la vida fora del rectangle. Sembla que no entenguem res, sobre política ni sobre l'oportunitat. I té sentit que no entenguem bé les regles i les lògiques, perquè no sabem treure els ulls de la bimba. Passa el que passa i seguim. Rebem i seguim. Diries que hem perdut i seguim. Ens enganyen i seguim. Ja ens donen per morts, i seguim aquí (no sé ben bé a on, però en alguna banda). Com en trànsit, hipnotitzats, seguim. Amb tot això, l'àudio i el text s'acaben...

[...] Soy hincha fanático de este lugar en el mundo y de este tiempo histórico. Porque, me parece a mí, en el Juicio Final estaremos todos los humanos que han sido y seremos, y se formará un corro para hablar de fútbol, y uno dirá: yo estudié en Amsterdam en el 73, otro dirá: yo era arquitecto en São Paulo en el 62, y otro: yo ya era adolescente en Nápoles en el 87, y mi padre dirá: yo viajé a Montevideo en el 67, y uno más atrás: yo escuché el silencio del Maracaná en el 50. Todos contarán sus batallas con orgullo hasta altas horas. Y cuando ya no quede nadie por hablar, me pondré de pie y diré despacio: yo vivía en Barcelona en los tiempos del hombre perro. Y no volará una mosca. Se hará silencio. Todos los demás bajarán la cabeza. Y aparecerá Dios, vestido de Juicio Final, y señalándome dirá: tú, el gordito, estás salvado. Todos los demás, a las duchas.

Omnia Sanctorum. Gràcies, Hernán.