dimarts, 12 de desembre de 2017

PARTITS I SILENCI

"Sempre s'ha de prendre partit. La neutralitat ajuda l'opressor, mai la víctima. El silenci encoratja qui turmenta, mai qui és turmentat.”

                                Elie Wiesel, al discurs d'acceptació del premi Nobel de la Pau de 1986








(via @brainpicker)

dilluns, 11 de desembre de 2017

PARAULES

Chez moi, tout part des mots, je suis amoureux des mots.

                                                     Georges Brassens



diumenge, 10 de desembre de 2017

EL GALL CANTA A BARCELONA

Divendres vinent, dia 15, a dos quarts de vuit del vespre, cinc poetes i traductors de versos impresos als darrers mesos per El Gall Editor ens hem posat d'acord (sí, els poetes i traductors podríem donar exemple) per llegir plegats una mostra dels nostres llibres al nou Espai Mallorca, al Raval.

Dyakonova, Pàvlova, Homar, Llauger, un servidor, Kooser i Riera us hi esperem, doncs. Si veniu a acompanyar-nos sereu més que benvinguts.




dijous, 7 de desembre de 2017

2017 O 1935

A principis de 1935, el dramaturg Josep Millàs-Raurell, secretari del PEN Català, escrivia a la seu central de Londres per avisar els delegats que havien de venir al Congrés internacional que se celebrà a Barcelona el maig d’aquell any: “La situació política del nostre país no és, malauradament, normal. La nostra acció cultural i política, que s’havia desenvolupat fins ara amb una llibertat gairebé absoluta, torna a ser greument limitada com a resultat dels esdeveniments revolucionaris del passat mes d’octubre”. El govern de la Generalitat i unes 3.000 persones (entre elles Pompeu Fabra, president del Patronat universitari i del PEN) estaven empresonats. Ai, els paral·lels.

L’altre dia discutíem amb un col·lega fins a quin punt la inversió pública en cultura afavoreix la creació de bon art, si una cosa no té res a veure amb l’altra o si podria fins i tot ser a l’inrevés: que justament el fet que vagin mal dades (sempre tinc al cap Mercè Rodoreda) esperoni la creativitat. Però no parlem només de creativitat: també de lucidesa, de capacitat per explicar allò complex, ambigu, dolorós. Hi ha l’inconvenient de la immediatesa, és clar (d’aquí que aquests llibres al sector se’n diguin instant books), però la millor crònica-retrat de la caiguda Jordi Pujol la va fer Toni Sala en una sèrie d’entrades al seu blog després recopilades a El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny (L’Altra), premi Ciutat de Barcelona 2014.

Avui tenim ja una primera collita de llibres parlant del Procés, de moment en format pamflet: n’acaben de publicar un informat observador intern, Jordi Amat (La confabulació dels irresponsables, Anagrama), un autor diguem-ne exiliat, Eduardo Mendoza (Qué está pasando en Catalunya, Seix Barral), i un extern amb encàrrec de Planeta, Fernando Savater (Contra el separatismo, “un golpe directo a la sinrazón de los separatismos”). Jo espero amb interès les relectures relligades dels vots, declaracions, empresonaments, banderes i cops de porra d’aquests últims mesos d’articulistes i bons escriptors com Josep M. Fonalleras, Antoni Puigverd, Marta Rojals o Francesc Serés.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-XII-17
Versión en castellano






dilluns, 4 de desembre de 2017

GUGLIE

Grup de turistes americans joves acabats de descarregar:

—Oh, a bridge!

—There's gonna be a lot of bridges, today.




diumenge, 3 de desembre de 2017

divendres, 1 de desembre de 2017

A BRUSSEL·LES


"També hi vaig per tornar a veure un quadre meravellós que es conserva al Musée des Beaux Arts. Fins fa poc, el quadre era de Brueghel. Ara els savis, sempre hi ha d’haver savis esgarriacries, diuen que no ho és. Que, en tot cas, és una còpia d’un de desaparegut d’aquest pintor. Aquest pintor que deia: jo pinto la vida dels homes. Si és una còpia, és una còpia meravellosa. El quadre representa la caiguda d’Ícar, ja ho saben, aquella vella història del noiet, fill de Dèdal, que, tot volant, es va acostar massa al sol i l’escalfor va fondre la cera que soldava les plomes a les ales que li havia fet el seu pare. De fet, el quadre en qüestió porta per títol Paisatge amb la caiguda d’Ícar, i és que a Ícar gairebé no se’l veu. Unes cametes d’un cos que cau a l’aigua, tot molt petit, al fons, a la dreta. En primer pla, un llaurador que llaura. En segon pla, un pastor amb un ramadet de xais que pasturen. I al fons, el mar, amb un vaixell solemne que deixa a popa el xaf del noiet que cau del cel.

El quadre és famós per un poema de W.H. Auden que es titula Musée des Beaux Arts. El poeta anglès hi reflexiona, precisament, sobre el mirar cap a una altra banda. I sobre el sofriment que aquest mirar cap a una altra banda no deixa veure. Diu Auden que el llaurador havia d’haver vist una cosa mai vista, un noiet caient del cel, i que algú des d’aquell ric i delicat vaixell havia d’haver sentit el xaf. Però tots dos tenien coses a fer. El llaurador havia de llaurar i va continuar llaurant. I el vaixell tenia un lloc on anar i va continuar navegant calmosament. Els vells mestres mai van anar equivocats sobre el sofriment, diu Auden, i així, sempre hi ha qui no en fa cas. Mentre es martiritza algú, el cavall del botxí refrega el seu darrere innocent contra el tronc d’un arbre. I fins i tot, mentre el món espera el naixement miraculós (es refereix al de Jesús), sempre, diu, ha d’haver-hi nens que patinen en una bassa glaçada. La història, amb el seu sofriment, passa i molts no gosem veure-la. I altres no volen. (...)"

   Narcís Comadira, "La caiguda d'Ícar" (Ara, 2-XII-17)

MÉS
"Brasseurs" (F l u x, 21-X-14)